Tot peta. Com a mínim, en referència a la mobilitat. Trens i carreteres han capitalitzat l’actualitat informativa dels darrers dies. I no per notícies positives. El que està passant és un desgavell. És surrealista.
No tenim les carreteres dimensionades pel volum de vehicles que reben. Això de l’AP-7 no té nom. S’ajunten un seguit de factors que han creat una tempesta perfecta que s’ha anat cuinant durant anys. Una tempesta perfecta que també va esclatar ja fa mesos al nostre mapa ferroviari.
Així que podem parlar clar i dir que tenim una tempesta perfecta que fa aigües per tots cantons. La mobilitat és un dels grans reptes d’aquesta àrea metropolitana emergent de casa nostra. Però de moment, no acaba d’aclarir-se el què. Potser és el moment de marcar. De treure pit. D’alçar la veu tots a una i de reivindicar-nos. Perquè el temps passa i el que no arriba és la solució. Necessitem anar tots a una.
Necessitem defensar un territori que sempre sembla de segona. Necessitem tenir un transport públic de primer nivell. Un transport públic que funcioni (com a mínim, digne). Però necessitem també unes carreteres on no ens juguem la vida cada dia en sortir de casa. Sí que el destí i les seves fatalitats no es pot controlar, però això d’aquest any a la xarxa viària és horrible. L’última víctima, un nadó. M’agafa un calfred en pensar-hi. És horrorós.
