El Papa ha marxat quan ja no el miràvem

Fa unes setmanes, semblava que la mort del Papa era qüestió d’hores. Els mitjans ho seguíem minut a minut, amb aquell to contingut que ja anuncia el final, pendents en tot moment del seu estat de salut. El Vaticà es preparava per a l’adeu, i el món, per al ritual del dol global. Era el que tocava. Però no va passar. El que va venir després va ser un silenci progressiu. L’atenció es va desviar, les càmeres van marxar, els titulars es van arxivar. La mort es va ajornar, i amb ella, tot allò que semblava inevitable. Com passa sovint, la vida va reprendre el seu curs com si res. Bergoglio es recuperava i la crisi quedava enrere. Ahir, Dilluns de Pasqua, la notícia ens va tornar a sorprendre. No tant pel fet, sinó pel moment. Quan la tensió s’havia esvaït, quan el món ja no mirava, quan fins i tot els rituals semblaven haver-se posposat indefinidament, va arribar una mort discreta. És un patró que es repeteix. En aquest món nostre, la vida i la mort rarament segueixen el guió que imaginem. El cas del papa Francesc n’és un exemple més: vam estar preparats per una fi que no va arribar, i ara ens trobem amb un final que ja no teníem present, almenys a curt termini. Però sí que tot plegat va obrir el debat sobre la successió en un dels llocs més poderosos i influents del món. El temps, com la natura, també escriu a la seva manera. I ha volgut que aquesta Pasqua comencés amb una absència històrica.