Em fa l’efecte que hi deu haver pocs reusencs que no tinguin com a mínim un record associat a la Biblioteca del Centre de Lectura. Personalment en tinc molts i molt diversos, des dels llibres llegits en préstec, un dels diferents eixos de la poca o molta cultura que he arribat a atresorar al llarg dels anys, a la sensació quasi prohibida d’obrir els calaixos del gran arxivador central i buscar una obra en concret, sensació que anys més tard es va convertir en plaer quan hi vaig poder buscar i localitzar el primer llibre amb la meva signatura en un procés particular d’egosurfing avant la lettre. També és clar, les moltes hores d’estudi viscudes en aquell ambient de saviesa i de recolliment i, com no també aquell irreprimible desig que convertia la prohibició de parlar i de fer soroll en sovintejats i irreprimibles atacs de riure que acabaven de manera segura amb l’expulsió directa de la sala.
Durant molts anys, per motius polítics i socials, Reus era una de les poques grans ciutats catalanes que no tenia biblioteques públiques a l’abast dels ciutadans i la del Centre de Lectura era un dels epicentres absolutament inexcusables de la cultura reusenca. Creada l’any 1859, va anar creixent de bracet amb l’entitat, adaptant-se als diferents temps i, gràcies a les compres, a les donacions i a les subvencions ha esdevingut una de les biblioteques privades més sòlides i importants de Catalunya arribant a superar els 200.000 volums entre els que s’hi troben vint incunables i llibres històrics dels segles XVI, XVII i XVIII.
El 26 de maig de 1999, la responsable de torn va registrar a mà el llibre El meu nom és Joe, del director de cinema Ken Loach. Li va correspondre el número d’ordre 131.665 i l’honor de ser l’últim llibre que s’anotava de manera manual als llibres de registre de la biblioteca. A partir d’aquell dia tots els nous registres es van començar a fer en format digital, mentre en paral·lel i sempre que els recursos i les possibilitats materials i econòmiques ho permetien, s’anaven informatitzant també les fitxes de tots els documents antics que estaven anotats als llibres de registre. Una tasca que ha durat 22 anys i que ha culminat fa pocs dies amb 307.966 documents sota control.
La magnitud de les xifres i el temps transcorregut permeten fer-se una idea aproximada de la complexitat que ha representat aquesta tasca que les bibliotecàries del Centre han anat fent de manera simultània a les seves feines habituals.
De fet no es tractava només de copiar una fitxa manual i passar-la a l’ordinador, no. Calia també verificar l’existència real i l’estat del document en qüestió ja que les moltes peripècies que ha viscut la biblioteca al llarg d’aquests 162 anys de vida, canvis de seu, trasllats de localització i, fins i tot una bomba de la Guerra civil que l’any 1937 acabava amb la vida de la bibliotecària Regina Figuerola Rebull, de 19 anys i amb un brillant futur per endavant i que, amb tota probabilitat deuria malmetre llibres i documents, obligava a comprovar que tot el que estava fitxat existís en realitat, una tasca laboriosa, delicada i complicada que, en aquest últim tram del procés ha estat responsabilitat de la sempre eficaç i professional Montserrat de Anciola, l’actual cap de la Biblioteca del Centre de Lectura.
Per acabar-ho d’arrodonir tot, cal tenir en compte que al llarg d’aquests 22 anys, s’ha canviat dues vegades el sistema informàtic i s’han variat tres vegades els estàndars de catalogació que defineixen les autoritats biblioteconòmiques, uns enrenous afegits que, de ben segur no han ajudat gens a fer-ho fàcil.
No puc amagar que em fa feliç que la Biblioteca del Centre de Lectura assoleixi fites com aquesta i que continuï demostrant, més d’un segle i mig després de la seva creació, la seva solidesa, la seva capacitat d’atresorar i de transmetre cultura.
Segueixo pensant que és molt menys romàntic clicar la tecla d’un ordinador que anar passant una a una les fitxes de cartronet per tal de localitzar un llibre en concret, però vull creure que durant molts anys més, la biblioteca seguirà sent un del puntals de la ciutat i que les noves generacions hi trobaran tot allò que busquen. I també espero que, de tant en tant, pateixin atacs de riure i els hagin de fer fora en una demostració que la cultura és viva i que no ha perdut ni l’humor ni la capacitat de transgredir.
Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l'Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l'ombra fresca d'una morera.