Una vegada més, per desgràcia de la humanitat sencera, cal parlar del gran desplegament de mal gust que cada any per les festes nadalenques fan a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el rovell de l’ou del poder a Catalunya.
No són només els governs de la poc presentable alcaldessa Ada Colau, sinó que des de fa ja massa anys, el pessebre que organitza l’ajuntament del Cap i Casal ha esdevingut allò que entenem com una xarlotada.
Volen que se’n parli, encara que sigui malament? Si es tracta d’això demostren una debilitat mental que fa esfereir.
Ara en diuen un muntatge o composició o proposta artística. I encara de males maneres et diuen que si vols un pessebre tradicional, pots anar a altres llocs on els facin. Això és fugir d’estudi. I si es tracta de muntatges artístics, que en facin un pel maig, sense més ni més. Si fins ara s’ha fet per aquestes dates, és perquè ha de representar alguna cosa que tingui el sentit que ha de tenir. I espero que aquest munt de lògica no hagi rebentat algun cervell.
Per a saber què és el mal gust, cal referir-se primer al bon gust. N’hi ha que molt enraonadament el defineixen com una manera de combinar certs elements, roba, mobles, aparadors, façanes, comportament social, etc., amb una cosa que en podríem titllar breument com a «harmonia estètica» que és quelcom que fa més de 2000 anys que està inventada. Els grecs clàssics en van construir les bases, i, en general, no han canviat gaire, tret d’algunes aportacions meritòries. N’hi ha que opinen que el bon gust és un concepte subjectiu. I aquesta és la gran trampa que sempre fan servir els que et volen fer passar bou per bèstia grossa. Perquè són capaços de convèncer-te que un nyap, una veritable presa de pèl (sigui un quadre blanc o quatre cadires ficades una damunt de l’altre o un fotimer de capsotes sense ordre ni concert plenes de coses de Nadal) resulta que és una obra d’art. I, a més, pretenen que t’agradi, que t’emocioni o que hi vegis una mena d’aportació raonada a la cultura. I el més gros és que hi ha gent que aquestes falòrnies se les empassen.
S’han vist tota mena de curts de gambals davant aquella muntanya de caixes i runa de la plaça de Sant Jaume afirmant que els ha agradat molt. Allò que dèiem: tenir bon o mal gust és innat.
El problema principal és que el sistema presumptament democràtic que tenim a casa nostra, en lloc de premiar que les persones més capacitades arribin als llocs de poder i de decisió, està tot organitzat per tal que els mediocres, els gossets llepes i tota mena de fauna sense ofici ni benefici, es col·loqui als partits i, a base de mitges veritats o mentides escabroses, arribin a les poltrones que, per necessitat social, els haurien de ser vetades.
Des de fa massa anys que tota mena d’ineptes han manat el país. I què podem esperar quan manen ineptes sense bon gust? Doncs muntatges com el de la plaça de Sant Jaume que, ras i curt, són una porqueria intolerable, lletja i de mal gust, i que, a més, costa una fortuna al contribuent (97.000 euros enguany).
Aquesta progressia esquerranosa pseudomarxista (tot i que ells vénen de molt bona família i tenen més quartos dels que mai tindré jo) sortiran a criticar-me amb arguments morals de pa sucat amb oli. Diran que jo no hi entenc, que sóc reaccionari, que s’ha de ser més obert de mires i no sé quantes ximpleries més sense suc ni bruc.
Parlar d’art
Volen parlar d’art? Doncs d’acord. Hi ha molts artistes d’aquests que els falta un bull que han cremat públicament les seves obres, perquè consideraven que aquell també era un moment artístic sublim que calia fer per aconseguir qui sap quina animalada espiritual.
Jo proposo fer el mateix. Tots aquests «pessebres» de la plaça de Sant Jaume, calar-hi foc i gaudim d’un espectacle artístic en tota la seva magnificència. Això també és art, segons ells.
Quan la llei inexorable del pèndol torni a posar les coses al seu lloc i es tornin a fer pessebres com cal, amb més o menys modernitats, que és la cosa lògica a casa nostra, ja no caldrà escriure articles com aquest.
Jaume Nolla és periodista sense carrera (perquè, amb franquesa, tampoc no cal) nascut a Vilallonga del Camp i esmaperdut per la capital del país, tot suportant el cretinisme i la mala educació general. Ell i el Sr. Marcel·lí Virgili de RAC1 li fa d’ombra permanent.