Vivim a la selva. Vivim sense protecció. Vivim amb por. Fa poc m’ho comentaven dues noies joves de poc més de vint anys: Quan camino al vespre pel carrer de vegades m’uneixo a grups de noies que no conec de res per protegir-me, ens mirem i ja ens entenem. O quan poso la clau al pany de la porta de casa i entro, bufff, respiro i penso ja soc a casa! A mi això m’entristeix perquè ens han robat la llibertat, ens l’han canviada per la por i la incertesa.
No volem jugar a fet i amagar perquè no ens enxampin, cal fer una bona pedagogia. Que en lloc de voler ser el llop de la caputxeta s’interessin més per la igualtat i el respecte.
El cas de la menor d’Igualada -tot el meu suport i amor- és tan esgarrifós que ens fa plantejar si no hem banalitzat les xifres de dones maltractades i assassinades cada any. Ens espantem quan la violació és especialment escabrosa en lloc de reflexionar si no estem normalitzant coses que no ho són.
Si les dones, i el que és pitjor, les nenes, no tenen un cos que encaixi en els cànons de bellesa d’aquesta societat masclista, l’autoestima baixa en picat. La pressió social és constant. Hem crescut veient dones objecte per tot arreu i ens hem hagut d’aguantar. Quan hem posat el crit al cel, s’ha dit que som exagerades i feminazis. Tot això mentre els salvatges s’arrosseguen per les sortides de les discoteques esperant nenes indefenses.
És l’horror absolut. Violar i maltractar una nena lesionant-la com van fer a Igualada ha d’estar molt durament penat. I no hem de buscar més culpables que els maltractadors que la van atacar i la van deixar traumatitzada de per vida. Vergonya em fa qui acusa els pares per deixar-la sortir o el ja vomitivament repetit argument de com van vestides les nenes o adolescents, com dient, ella s’ho busca.
La pel·lícula Acusats de l’any 88 és un bon exemple d’aquest pensament misogin. A pocs dies dia vaig veure The last duel, una pel·lícula basada en fets reals ambientada al segle XIV, on s’evidencia com patien les dones, com les violaven, com callaven per no prendre mal i com eren de temudes les que tenien la valentia de denunciar-ho. Quin estupor quan t’adones que estem igual que a la França de 1386.
La clau no és protegir, és prevenir. No hem de retallar llibertats a les nostres filles, hem d’ensenyar respecte als nostres fills. No hem de ser només les dones que sortim al carrer, ens hi hem d’implicar tots. Ens hi juguem massa per quedar-nos a casa.
* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.
