M’agradaria començar per demanar al director del Diari i, sense que serveixi de precedent, permís per reproduir l’article que vaig publicar a aquest mitjà el 29 d’octubre del 2018 amb aquest títol. Tot afegint una postdata nova al final. L’article deia així: «A la dècada dels noranta i principis del 2000 van tenir lloc tres importants operacions patrimonials-urbanístiques municipals a Tarragona que van ajudar molt a la transformació de la ciutat, iniciades directament per l’alcaldia i desenvolupades també directament per aquesta alcaldia i la secretaria general, cadascuna dins les seves competències.
La primera va ser conseqüència del contenciós guanyat a l’Estat, mitjançant sentència del Tribunal Suprem, i aconseguint la reversió de l’immoble cedit el seu dia a la Secretaria General del Movimiento a la plaça Imperial Tarraco.
I amb aquesta base i amb una adequada negociació a quatre bandes amb l’Estat, l’Església, permís del Vaticà inclòs i una empresa privada que prestava i presta un quasi servei públic van aparèixer per a la ciutat ells terrenys del Palau de Congressos i el Teatre Metropol.
La segona gran operació es va produir amb la implantació de la Universitat Rovira i Virgili (URV), amb participació directíssima municipal des de l’edifici del Rectorat fins al Campus Catalunya i, en aquest darrer cas, amb negociació directa amb l’Estat, ministeris de Defensa i d’Hisenda-Patrimoni, ja que es tractava de l’antiga caserna militar. S’aprofita l’avinentesa per recordar als amics del consistori tarragoní, polítics i funcionaris, i als amics de la universitat, que a les cessions gratuïtes municipals es va fer constar expressament i en defensa de la ciutat que quedaven condicionades al fet que la Rovira i Virgili mantingués a Tarragona els seus òrgans de govern més importants com per exemple el rectorat. Es recorda evidentment de «bon rotllo» però també per evitar temptacions.
I la tercera gran operació va fer aparèixer El Corte Inglés i havia de sortir també la Ciutat de la Justícia. Fins a vint-i-tres vegades es va esmenar i corregir fins al final el document protocol·lari amb la Generalitat i l’empresa, ja que afectava vuit finques i molts metres quadrats de superfície urbana. En aquell moment es va trobar la col·laboració total tant de la Conselleria de Justícia com del Departament d’Economia i Finances, i també d’El Corte Inglés.
En catorze anys ningú ha pogut trobar una partida pressupostària per a un servei públic bàsic i supralocal que a més ja tenen altres ciutats menys importants que TarragonaI quan tot estava a punt, aquest articulista va pensar que era el moment per preguntar al tècnic superior municipal que havia controlat amb gran dedicació els números, qui creia que guanyava de les tres parts amb l’operació. Es va fer la pregunta de manera insegura i amb to fluix perquè es pensava que si deia El Corte Inglés hi hauria problemes, ja que no deixava de ser una empresa privada i per tant amb ànim de lucre. Però es va poder respirar profundament quan la contesta va ser: «pràcticament les tres parts queden equilibrades, però si hi ha un beneficiari és la Generalitat». Es va respirar perquè a més era un servei públic necessari i supralocal d’acord amb l’Audiència Provincial. I, efectivament, la Generalitat manifestava en el protocol que «té necessitat de construir la Ciutat Judicial de Tarragona que haurà de concentrar en una única instal·lació judicial totes les actualment existents i disperses a la ciutat de Tarragona».
I així es va arribar a un dia joiós, el dia de la signatura. Tothom estava content, tot eren felicitacions i enhorabones i hi havia motius. Perquè amb aquella signatura, uns per motius polítics i altres per motius generacionals, pensàvem que es tancava un cicle amb tres grans operacions que eren potes de la transformació de la ciutat: El Palau de Congressos, el Teatre Metropol, les instal·lacions de la Universitat Rovira i Virgili, El Corte Inglés i la Ciutat Judicial.
El Corte Inglés va seguir el seu camí, però la que semblava ser de les més clares de les tres operacions esmentades es va quedar pel camí. La signatura va tenir lloc el 15 de novembre del 2005. Tots vàrem pensar que aquella tardor arribava la primavera i efectivament va arribar, però només va arribar la primavera d’El Corte Inglés, no la Ciutat Judicial.
Uns anys després va aparèixer per la ciutat una consellera i potser per donar moral i entreteniment als funcionaris de Justícia, professionals del dret i en definitiva a les ciutadanes i ciutadans perquè es tracta d’un servei públic força important, va portar com a novetat un canvi de nom. Se li va dir «Fòrum Judicial» en lloc de Ciutat Judicial, per allò del Tarraco Patrimoni de la Humanitat. Però fins i tot els romans eren més ràpids pel que s’ha vist. Perquè des del 2006 al 2018 i sembla que tampoc el 2019, és a dir, en catorze anys ningú ha pogut trobar una partida pressupostària per a un servei públic bàsic i supralocal que a més ja tenen altres ciutats menys importants que Tarragona. Però això sí, mai s’ha dit un no. «Vuelva usted mañana» deia aquell cartell de l’oficina administrativa de segles passats. Però aquí encara és pitjor perquè el cartell posa: «Torni l’any que ve». I a més a més passa una cosa molt curiosa i és que ningú el treu, de manera que si hi vas el 2 de gener, l’1 és festa, com que ningú l’ha tret, repeteix que torni l’any següent.
Un jubilat assegut en un banc preguntava a un amic també jubilat: «què ha passat?». I aquest contestava: «la vida és el que ha passat». Tempus fugit.
Postdata: Per tant, tot encoratjant l’actual Govern de la Generalitat perquè d’acord amb els seus recents anuncis faci possible la nova Ciutat Judicial, el que desitjo més és no haver de demanar una altra vegada permís al director del Diari per publicar el mateix article de fa tres anys d’aquí a tres anys més, per no haver aparegut encara ni la Ciutat ni el Fòrum. Tota vegada que ara ja fa setze anys des que la pròpia Generalitat va signar a la seu de l’Ajuntament de Tarragona i concretament al seu saló d’actes, de manera pública i notòria, que reconeixia que un servei evidentment essencial com la justícia: «té necessitat de construir la Ciutat Judicial de Tarragona que haurà de concentrar en una única instal·lació judicial totes les actualment existents i disperses a la Ciutat de Tarragona». Quines coses passen.
