Quan vas marxar, quan vas tancar els ulls petits, però d’una vivesa extraordinària, alhora vas deixar anar el teu últim alè de vida a poc a poc fins no sentir el so de l’aire que respiraves mare.
Des de l’habitació on escric, per recordar-te mare, entra una llum, una claror de bon matí que em fa pensar amb certesa que tu hi tornes a veure-ho tot molt clar des del cel i que gaudeixes d’aquella felicitat infinita i eterna que Déu ja et tenia preparada.
Els teus ulls mare, ja no hi podies veure des de feia gairebé un mes, perquè se’t van tancar i no podies obrir-los d’ençà d’aquell maleït cop al cap fruit d’una caiguda que va fer malauradament que no poguessis recuperar-te. És per això que jo li demanava al Bon Déu que em dones pau i tranquil·litat, perquè sabia que tu mare havies de marxar... i pensava que havies de fer tard o d’hora un d’aquells viatges per sempre, un viatge d’eternitat a un lloc ple de bondat, veritat i bellesa.
Tot va anar molt de pressa, i el que anava succeint al llarg dels dies es feia feixuc i molt dur, i amb molta tristesa, d’aquella que fa encongir el cor i sents per moments un dolor al pit continu, tenia la sensació i veia que la mare anava minvant les facultats físiques i emocionals que encara tenia abans de la caiguda.
Volia pensar que podia recuperar-se al cap d’uns dies, no obstant el que presenciava era tot el contrari i volia negar-me a la situació tan esfereïdora. De tant en tant, estant amb ella em queien llàgrimes de veure que ella no em pogués veure amb els seus ulls, ni pogués caminar, ja que les seves cames van perdre tota la forca per posar-se d dempeus.
No podia, ni tan sols parlar, la seva veu es va anar fonent sense emetre el so entranyable de la seva veu suau i pausada que jo ja no escoltaria.
Malgrat tot, escoltaves, menjaves, passejàvem, jugàvem... i és veritat que jo gaudia dels moments del dia, com els matins, les tardes, el capvespre on estava amb la mare i pensava que podia fer amb ella i per ella.
Tot i que era molt limitat poder fer coses amb la mare, sé que podia escoltar-me i jo li parlava i l’animava explicant-li anècdotes: ‘´ avui fa un dia molt lleig mare, és ple de núvols que tapen el sol, avui plou i el cel és gris, avui fa un vent espantós i no podem sortir a la terrassa perquè sortiríem’´ volant’´, avui fa un sol radiant amb un cel blau com el mar... sempre que podia allargava les frases amb paraules que fessin riure a la mare perquè ella i jo sempre rèiem temps enrere, però la seva cara no podia mostrar l’emoció que sentia, des del cop al cap tan fort que va tenir i les conseqüències d’un hematoma subdural.
Ella, la mare s’estava asseguda a la cadira, davant el vidre de la finestra tancada de l’habitació on érem tu i jo. Altres vegades s’asseia a la butaca i reclinava el seu cap i estirava les cames. No veia el que li estava explicant, però jo volia pensar que s’ho imaginava. El solet del migdia, abans de dinar, del mes de gener i només els dos primers dies del mes de febrer, li donava escalfor a la cara i a les mans quan sortíem a la terrassa o al jardí, i buscàvem el raconet on podíem estar més a gust o feia córrer la cadira de rodes d’un costat a l’altre dient-li que anàvem d’excursió. Jo no podia percebre els sentiments que ella podia tenir i amb llàgrimes als ulls i un nus a la gola que era difícil
d’abstenir-s’hi sabia que havia de continuar fent tot el que estigués al meu abast amb ella, tot i que, de vegades fossin ‘´ bogeries’´.
En molts moments del dia mare, escoltaves aquelles cançons tan boniques i que tant t’agradaven de Julio Iglesias, Rocío Dúrcal o Duo Dinàmic. Jo t’apropava el mòbil prop de l’orella o el sostenia a la tauleta, i ben fort s’escoltava tot el repertori de les cançons.
Veia que intentaves moure les cames assegudes a la cadira, però no podies i aleshores ho feies amb els peus i les mans. Un altre temps més enrere, s’hauria aixecat al moment i s’hauria posat a ballar perquè era una de les coses que més li agradava fer: ballar i seguir el ritme de qualsevol música.
Escoltar la música amb ella durant certs moments del dia i la nit, va ser per mi un motiu d’alegria molt important. Una de les coses que em feia sentir més trista de la mare era veure com perdia també la forca de les mans per agafar les coses, i quan encara, després de la caiguda, però amb dificultat, veia que podia manipular i tocar els objectes que havíem utilitzat molt abans de la caiguda, és quan vaig agafar-los i així passaven estones: amb cintes de colors amples i estretes, llargues i curtes enrotllant les amb les mans, mocadors petits i tovalloles per plegar i desplegar, fustes de colors i targetes que treies i posaves a la capsa, rul·los del cabell de diferents mides que posaves els uns dins els altres, boles de Nadal rugoses i fines, grans i petites, la nina que pentinaves amb la pinta, els ossos de peluix que abraçaves i els hi estiraves les orelles... moltes vegades et quedaves adormida i llavors el que em suscitava més tendresa i també em commovia era acariciar la cara, les mans i el cabell de la mare, una de tantes coses que feia ella quan jo tenia mal de cap.
Les mans de la mare, que boniques!, perquè la mare tenia les mans de porcellana, sense imperfeccions, amb els dits llargs que un altre temps molt enrere tocaven les tecles del piano i pintaven quadres de paisatges, flors i animals. I també plantaven, a la terra adobada dels parterres de la parcel·la, tota mena de plantes i flors que sempre cuidava amb aquella delicadesa que la caracteritzava. Com t’agradava tenir el jardí ple de colors mare. Les mans de la mare també havien ordenat tot un munt de fotografies que col·locava als incomptables àlbums de la teva vida i que ara jo miro detingudament.
Anaven passant els dies en un ambient carregat d’amor cap a la meva mare. Tot i que moltes vegades era contradictori el fet que volia fugir de situacions adverses i complicades que apareixien o es presentaven, i que eren difícils de fer front, havies de mantenir la calma en certs moments per no defallir i buscava maneres de sobreposar-me i és quan en aquest moment de preocupació recordava i obria el meu llibre i llegia: ’´ tot ho puc en Crist que m’enforteix ‘´ ( Filipenses 4, 13 ) i així podia afrontar coses que mai hagués desitjat haver de passar amb la mare. Amb aquest pensament, encara que no m’agrades la realitat que estava vivint amb la mare, l’acceptava perquè no podia canviar la i aprenia a assumir-la, sense rebel·lar-me ni resignar-me, cosa que podia haver-me portat a sentir-me frustrada i incapaç de fer res.
Com aquells dies, poc després de la caiguda, quan la mare tenia petites convulsions que duraven vint-i-cinc minuts i que feien que el seu coll es quedés rígid amb la mirada fixa i part del seu cos tremolós. Al teu costat i resant perquè no sentissis dolor anaven passant aquells llargs minuts.
Volia buscar el perquè de la caiguda i el cop al cap de la mare i només trobava angoixa i malestar i em feia sentir apesarada, fins que vaig trobar una resposta que em venia de Déu i em deia que el seu temps per les coses i circumstàncies era perfecte, ni abans ni després, sinó ara. I llavors vaig començar a sentir la pau que em faltava.