«La tragèdia sempre ha format part de la meva escriptura. Les històries de la sèrie Harry Hole són de tragèdia i en El regne sembla que el resultat estigui condemnat des del principi. Carl torna amb Shannon, la seva enigmàtica dona, al poble on Roy continua vivint. En Carl vol construir un gran hotel per enriquir-se i a partir d’aquí sorgeixen secrets del passat. Aquí radica la tragèdia, encara que també és optimista, ja que és una tragèdia del passat». L’escriptor i músic noruec Jo Nesbø parla així de la seva nova obra independent El regne, en una trobada virtual amb mitjans. Publicada en castellà per Reservoir Books i en català per Proa, amb traducció de Laura Segarra Vidal.
El mestre de novel·la negra torna a deixar de banda el turmentat policia Harry Hole per explorar les passions humanes i l’ambició en un petit poble dalt d’una muntanya on no faltaran els assassinats ni les rancúnies. Nesbø explica que de nen sempre passava els estius en vil·les petites, on vivien els seus avis, materns i paterns. «És fascinant perquè tothom es coneix i tens la sensació de sentir-te molt segur.
Però d’altra banda, amb el temps també tens un sentiment claustrofòbic, sobretot quan ets jove, estàs creixent i tens la sensació que no pots escapar dels veïns. El poble no et permet ser una altra persona. Jo volia aquest ambient en el qual es barreja la solidaritat amb l’enveja i la claustrofòbia», apunta el cantant del grup de rock Di Derre i també guionista de televisió. De fet, en un moment determinat de la trobada amb la premsa, guitarra en mà, semblava que arrencava a tocar, tot i que en l'últim moment s'ho va repensar.
«Les meves parts més menyspreables em semblem molt útils en literatura, pràctiques»Malgrat que reconeix que la major part de les històries es basen en la tradició i que particularment El regne té similituds amb Caín i Abel, el germen d’aquesta novel·la es remunta a anys enrere.
«El meu pare era una persona molt racional i molt justa. Creia molt en el bé i el mal i no era massa emocional. Fins que un dia va haver-hi una disputa amb un veí per uns terrenys arran d’una nova llei. I el meu pare va comentar que aquest veí, de cop i volta passava a convertir-se en enemic. Aleshores, li vam intentar fer veure que havia de mirar els dos punts de vista. I la seva resposta va ser que quan es parla de la família, la qüestió no es mira des dels dos punts de vista. Al final, la família és el primer. I això, segurament, és el punt de partida d’aquesta novel·la».
Quant als personatges, «realment cobren vida quan comencen a caminar i a parlar. És com escriure una cançó, has de seguir on la música et porta. És un sentiment d’estómac», diu. No obstant això, què busca Nesbø en els seus protagonistes? Què li agrada? Què menysprea?«El que menyspreo sovint són coses que jo odio de mi mateix. Les meves parts més menyspreables em semblen molt útils en literatura, molt pràctiques».
«És difícil saber si al final et rendeixes o no a les expectatives o a la set de popularitat»Així les coses, el dibuix dels dos germans protagonistes d’ El regne és antagònic. « Roy és el personatge més simple, més introvertit, una persona pràctica. Dislèxic, així que a l’escola les coses no li van massa bé. Carl és l’extravertit, encantador, bon estudiant. És el jove del qual s’enamoren totes les noies. Roy sempre el cuida, acaba colpejant els nuvis gelosos. En Carl, per la seva banda, l’ajuda amb els deures. Tenen aquesta lleialtat i amor, encara que també senten enveja i hi ha competència.
El Roy creu que està enamorat de la xicota d’en Carl, fins que aquest se separa i Roy s’adona que de qui realment està enamorat és del seu germà. I quan en Carl torna al poble al cap de quinze anys amb una esposa espectacular, la història comença de nou». Una relació complicada, però molt estreta i de fet, per narrar-la, Nesbø va furgar en el seu propi vincle amb el seu germà petit, el qual va morir fa sis anys. «Jugàvem al mateix equip de futbol i tocàvem en la mateixa banda».
Pel que fa a l’èxit, l’escriptor manifesta que si bé no necessita escriure per pagar el lloguer de casa seva, «realment no sé si et pots escapar del que s’espera de tu. És difícil saber si tens aquesta integritat total per la qual lluites. Si al final et rendeixes o no a les expectatives o a la set de popularitat i d’èxit comercial. Mai no arribes a l’arrel profunda del tema», assenyala.
Nesbø, un dels autors més reconeguts de la novel·la negra a nivell internacional, s'aparta dels clixés del gènere en El regne, encara que sense renunciar al thriller. No obstant això, promet que hi tornarà. «No he abandonat el que feia abans. Simplement és una història diferent».