El públic, aplaudint dempeus, va acomiadar Raül Refree i Núria Andorrà a l’atapeïda sala del refetor de la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei després del concert. En agraïment al llarg viatge que havia estat. Perquè això va ser, dissabte, l’estrena en primícia per al Festival Terrer Priorat del directe de El espacio entre, darrer disc de l’inclassificable músic i productor barceloní. L’actuació va inaugurar oficialment el certamen, plenament consolidat en la seva ja setena edició.
I era un públic feliç, sí. Per un viatge d’anada i tornada conegudes però que havia passat per llocs impensats. D’una tirada, sense pauses, amb el conseqüent desgast per als músics entregats, havia descobert tresors en llocs amagats. En racons abans inexistents. I havia creat, també, comunitat.
Ell, Raül Refree, ara al piano
–al teclat o experimentant amb diferents elements a la caixa de ressonància–, ara a la guitarra flamenca, ara a l’elèctrica, jugant amb els samplers, capbussant-se concentrat i alhora juganer en les textures subversives, que, malgrat conegudes i volgudes, desvetllaven dins la pedra reverberant de la cartoixa sonoritats de qualitat mistèrica. Músic en majúscules, arqueòleg volàtil del pentagrama inexistent, omplia l’aire de colors suaument albirats, combinacions esotèriques que captivaven l’auditori amb una radicalitat terrestre i al mateix temps alliberadora, perquè obria nous espais dins les ments dels presents, que, en un in crescendo de fascinació, aviat van deixar-se anar, tot confiant en el vagareig aparentment críptic però savi dels efectes del malabarisme tímbric de l’artista, que anava de manera natural de l’acció frenètica a la meditació més fonda, com conduït per una força hipnòtica.
Cap pietat mostra Refree –Gaudí 2023 a la millor música original per Un año, una noche, d’Isaki Lacuesta– amb l’heterodòxia eixorca. Això no li impedeix, ans al contrari, enaltir amb delicadesa i respecte una melodia tradicional, una tonada popular de la terra, una escala gregoriana. Tot dansa amb gràcia en una coreografia emotiva i íntima amb molt de marge, però molt de marge, per a la improvisació, com ell mateix em confessa en acabar, amb gran amabilitat i una modèstia encisadora.
«Esclar que hi ha un disc El espacio entre, però és diferent del que hem escoltat. És diferent cada vegada. Passa per llocs que estan a El espacio entre però després se’n va a llocs completament diferents. Cada concert és diferent. Jo m’avorreixo molt ràpid. Necessito que cada dia sigui diferent», diu. Vet aquí, estava clar des del principi que assistíem a una experiència única i irrepetible.
De forma gairebé epidèrmica es va percebre tothora la bona connexió entre els dos músics, consagrats amb generositat al moment creatiu i al públic.
Ella, Núria Andorrà, percussionista experimentada en el treball amb ballarins, saltimbanquis i acròbates, havia treballat amb l’enyorat Carles Santos. Directora artística del MontMusic Festival i Premi Alícia a la Interdisciplina 2021, va ser professora al Conservatori de Música de Tarragona, i també al de Reus, abans d’impartir classes d’improvisació a l’Esmuc. Apassionada de la marimba de cinc octaves, instrument que ella mateixa defineix com a màgic, va deixar bocabadat el públic a la Cartoixa amb la riquesa sonora que sorgia del seu bombo mercès al seu mestratge magnètic. Amb una afinació molt baixa, l’utilitza com a amplificador acústic natural d’objectes que hi posa al damunt per aconseguir sonoritats noves, algunes més fantasmagòriques, d’altres més tendres: enormes pinyes de bosc, caniques, bastonets de mikado... Demiürga a voltes estrafolària per a ulls neòfits –colpejava el cuir amb el colze, el rascava amb el plateret, passava un arc per les làmines del vibràfon–, els seus ritmes s’apoderaven de l’espai cartoixà de forma implacable com en una cerimònia quasi iniciàtica.
Rapinyaire alquimista de sonoritats quotidianes, l’artista de Bellpuig, exemple d’allò que sovint costa tant d’acceptar als músics de conservatori –que l’artista veritable és, més que el que sap llegir una particel·la, el que sap improvisar–, m’explica que incorpora en el seu fascinant repertori d’instruments fins i tot uns morterets antics de coure –«un és de la meva àvia», em diu–, col·locats sobre coixinets tibetans, per oferir com una joia el seu so inesperat i fràgil. Trencadora com només ho pot ser qui coneix bé l’instrument i la seva tradició, buscadora incansable de l’arrel de la música, toca descalça i es confessa ben feliç de la col·laboració amb Refree, que, a proposta d’ell, ja data del 2020.
Un concert orgànic, de riquesa cromàtica i mineral com la llicorella, compromès i aferrat a la terra com les vinyes de la DOQ Priorat. El postconcert, com sempre, una delícia per als sentits a l’alçada de l’arquitectura, el paisatge i la música. Dissabte 26, dos tastos més. I ens en quedaran deu encara per gaudir. Amb calma. Prioratitzem-nos.