Lluís Romero (Mataró, 1974) és sommelier i filòleg, i combina la seva tasca com a docent amb activitats entorn del vi, com la difusió de la cultura vitivinícola catalana. Així, la seva publicació més recent és la Guia Romero dels grans vins a petits preus 2022 (Cossetània), on descriu una selecció de més de 500 vins catalans de gran qualitat amb un preu inferior als 15 €. Dels vins de la demarcació de Tarragona en destaca que «els preus depenen molt del prestigi històric de cada regió, però penso que la qualitat està força estesa».
¿Quant de temps ha dedicat a elaborar la guia?
Aquest ha estat el llibre que he escrit en menys temps. En uns sis mesos he tastat, si no em falla la memòria, entre 600 i 700 vins, dels que he escollit només aquells que m’han semblat més interessants. El secret ha estat trobar petites estones cada dia, entre altres activitats o al final de la jornada. No ha passat un sol dia sense que tastés un bon grapat de vins.
La voluntat és trencar el mite que el bon vi català és car. ¿Quins altres mites existeixen?
Ens queda encara aquella cosa que el vi francès és molt millor que el nostre, ens hi emmirallem massa. Cert és que França ens porta un avantatge important en moltes qüestions relatives al món del vi, però, per sobre de tot, ens guanya en convenciment, en creure que allò que tenim és únic i de qualitat excelsa. Una bona part del públic consumidor pensa també que el vi català es consumeix només a casa nostra, mentre que la realitat ens mostra que els vins dels nostres cellers viatgen amb èxit per tot el món.
¿És un error comprar o no un vi en funció del preu?
El preu i qualitat no sempre són sinònims, com tampoc ho són el nom de l’elaborador o la zona d’origen del raïm. Jo tasto sempre a cegues sense conèixer el preu del vi, estic segur que si ho sabés, em podria afectar. Hi ha cellers molt reconeguts que venen nom, prestigi acumulat, a un preu molt per sobre de la qualitat dels seus vins; alhora, existeixen també petits cellers que comencen i que s’escanyen per oferir productes de gran qualitat a preus molt ajustats. Si tots tastéssim a cegues, ens emportaríem moltes sorpreses i probablement començaríem a comprar vi d’una manera més justa.
En lloc de la relació preu-qualitat, en fa una relació preu-plaer.
Preu-qualitat o qualitat-preu em sona a comprar mobles o cotxes, no a comprar vi. El vi és quelcom hedonista que ens ha de donar plaer, satisfacció. En tastar, paro molta atenció a l’emoció, al plaer que em proporciona cada glop de vi; em sembla un factor crucial.
Com aconsegueix fugir ‘d’allò que li agrada’?
Pensant en el consumidor final, en un tastador neutral, estàndard. Hi ha certes coses que jo no suporto en els vins, però segur que molts afeccionats adoren, com ara la fusta de les criances quan és molt marcada. El fet d’haver estat molt de temps venent vins en una botiga m’ajuda molt a entendre quin és el perfil del consumidor majoritari i a posar de manifest que el meu gust és molt lluny d’aquest caire de vins a hores d’ara. Un vi no pot ser bo o dolent depenent de amb quines ampolles jo gaudeixi més, perquè el meu gust és canviant.
Un bon vi i estar ben fet, ¿és un binomi inseparable?
Pregunta complicada. Voldria creure que un vi ben fet serà sempre un bon vi, però en el món del vi, com en tantes altres coses, què és bo i què no ho és, pot ser força relatiu. Sí que tinc clar que amb un bon raïm és relativament senzill fer un bon vi, però a l’inrevés, la cosa és força més complicada.
Diu que ‘durant molts anys havia vist com quelcom injust per al viticultor i els enòlegs puntuar els vins’. Què li va fer canviar d’opinió?
A vegades tinc el privilegi de tastar vins amb un Master of Wine, un especialista en vins amb uns coneixements brutals. Ell em va fer veure que vivim en l’era de la immediatesa i que no tothom té ganes de llegir textos llargs, hi ha molta gent que amb una puntuació té tota la informació que necessita respecte d’un producte. A qui no li agraden gaire els cotxes, però en vol comprar un no vol llegir quatre pàgines d’una comparativa entre models, oi? Doncs quelcom similar succeïx amb els vins.
A la demarcació de Tarragona, quina és la radiografia que en fa dels ‘grans vins a petits preus’?
La província de Tarragona és el gran nucli vitivinícola de Catalunya, la regió del país que concentra un major nombre de denominacions de qualitat. Els preus depenen molt del prestigi històric de cada regió, però penso que la qualitat està força estesa per tota la demarcació. Noms com Priorat, demanen calerons per fer-se amb una gran ampolla, però d’altres com Terra Alta o Tarragona amaguen vins espectaculars a l’abast de totes les butxaques.
La guia comença amb el vi Oriol dels Aspres rosat.
Els vins de Vinyes dels Aspres són sempre particulars, garantia de caràcter empordanès. Em fa content començar amb un vi rosat, un color massa sovint oblidat, de manera totalment injusta. Igualment, la garnatxa roja, varietat que m’enamora, mereix, de totes, totes, el protagonisme de ser a la primera pàgina.
L’últim vi de la guia és Panses, un garnatxa blanca de Mas de la Caçadora dels Guiamets (Priorat) amb 95 punts i del que diu que ‘en posar-me’l a la boca he hagut d’aguantar-me les llàgrimes’. Què té d’especial aquesta ampolla?
Buf! Ho té tot. És un vi de gran concentració i complexitat, amb infinitat d’aromes i de sensacions, dolç, però prou fresc, intens, però també elegant. Val la pena tastar-lo per deixar enrere tots els prejudicis que tenim davant els vins dolços, autèntics tresors enològics que sovint obviem per una injusta mala fama acumulada.
