Lamentablement, tots coneixem la terrible realitat de la guerra a través de la visió dels qui la lluiten: soldats, milicians, guerrillers, gent amb fermes idees per les quals són capaços de deixar la vida... Però hi ha una altra realitat més silenciosa i silenciada: la dels qui es queden a casa, sobrevivint com bé podien, passant penes, pors i gana... esperant tornar a abraçar als éssers estimats i desitjant que mai arribi una notícia que els trenqui la vida.
Majoritàriament, aquest paper d’eterna espera els hi corresponia a les dones, qui de cop i volta es veien fent de caps de família, fent de pare i mare alhora, amb totes les feines, responsabilitats i deures caient sobre les seves esquenes, intentant mantenir als fills i altres familiars al càrrec. Aquest el testimoni de l’Angeleta de Valldeperes, una delicada història real, però que l’Andrés Villa ha volgut narrar, de forma encertada, acurada i cuidada, a cavall entre la realitat i una ficció rigorosament documentada.
M’explicava l’Andrés que ara fa cinc anys va comprar una casa de poble a Valldeperes, a tocar de Sant Martí de la Brufaganya, «hi vaig trobar amagat en un forat , al sostre d’una habitació, un farcellet amb més de cent cartes de l’any 1938. Hi havia les cartes rebudes a cal Jan, (el nom de la casa) però també les enviades des de cal Jan portades quan els soldats tornaven a casa de permís».
«Enyorem les tarfdes que passàvem plegades totes les dones de poble. Nos aplegàvem sota l’ombra d’una figuera a fer mitja. Quan tot era més fàcil. Quan nosotros problemes i pensaments no arrivaben més lluny que l’ombra de la pròpia figuera»
En llegir-les va descobrir els testimonis locals d’aquells llargs últims mesos de la Guerra Civil. En la seva recerca va descobrir que encara vivia un membre de la família que havia viscut a cal Jan l’estiu de 1938: el Joanet, un dels quatre fills de l’Angeleta, que en aquell moment tenia 4 anyets. «Ara en té 88 anys. El vaig visitar per entregar-li les cartes i vam començar a reunir-nos setmanalment. Segons anava tenint més informació, la meva curiositat anava en augment». Finalment, amb el vistiplau del Joanet, va decidir plasmar-ho en un llibre titulat El cor més humil. Una obra que, a banda de ser un document històric únic, se sent com un homenatge de l’Andrés als qui van mantenir aquesta correspondència: marits, dones, germans, mares, amics, veïnes i veïns que descriuen un dia a dia trist, la gana, l’encariment dels preus, la lluita, les pors, les malalties, l’enyor, la guerra...
Al llibre, les cartes són una reproducció fidedigna(també s’aporten documents autèntics, que encara ho fan més especial). El dietari de l’Angeleta és la part creada per l’Andrés, on una mare angoixada parla amb tota la dolçor al seu bebè Pere, de com poder viure.
