El calafellenc Albert Pijuan no para de collir èxits, entre d’altres el Pin i Soler, el 2020, i ara, fa uns dies, el Premi Llibreter en la categoria infantil i juvenil de literatura catalana amb I diumenge, meteorit (Animallibres). Escriptor i traductor, Pijuan és dels pocs que pot presumir de viure del seu ofici. Fuig d’etiquetes, però així i tot, cataloga la seva narrativa de «literatura de l’estranyesa» en referència a una forma de «trencar la quotidianitat, com una perspectiva fins i tot no realista sobre el món. A vegades, sent realitat, amb límit amb l’inversemblant». A l’octubre presenta nova novel·la.
El guardó és una segona vida per a la novel·la.
També una primera vida perquè és un llibre que va arrencar fluixet, va entrar en alguns instituts, es va llegir en alguna biblioteca i llibreters, però al públic general no va acabar d’arribar bé, per la qual cosa amb aquest premi suposo que tindrà més recorregut. També és una sort que just arribés a les mans del jurat. Vull dir, a tots els premis hi ha una part de loteria important.
Aquest és un dels més prestigiosos perquè decideixen els llibreters.
Sí. I també la intenció del premi és destacar llibres que no hagin estat un enorme èxit comercial. Consideren que haurien d’haver tingut més sortida i aprofiten aquest guardó per donar-los visibilitat.
«Si fiques humor és més fàcil que algú vulgui continuar llegint i un cop tens enganxat el lector pots fer altra mena de reflexions»
A la novel·la, malgrat que el món amenaça d’esfondrar-se, els joves s’ho prenen amb optimisme.
Si fiques humor és més fàcil que algú vulgui continuar llegint i a partir d’aquí, un cop tens enganxat el lector pots fer altra mena de reflexions o explicar la història que tenies. En aquest cas m’interessaven molt els personatges, adolescents, alguns preadolescents, que tenen una visió del món específicament no urbana. Fora de l’àrea metropolitana hi ha unes formes diferents de veure el món i la novel·la és com aquells joves amb una certa patxorra potser, de manera informal, però amb una actitud una mica despreocupada, encaren la fi del món imminent. Intento plasmar aquesta mirada cap al món, sobretot, cap a les desgràcies o les catàstrofes.
Res a veure amb els joves del ‘Tsunami’, guanyadora del Pin i Soler.
Eren rics. Al Meteorit són joves d’escola pública, per dir-ho d’alguna manera, com jo i el meu cercle d’amics, que no hem d’heretar cap empresa i imperi o mitjà de producció. L’actitud de saber-se de bona família o de família treballadora és diferent i amb aquests joves prepotents que teníem al Tsunami està bé fer aquesta comparativa, fins i tot de classe social.
És implacable amb ells.
Encara crec molt en les classes socials. O sigui, que existeixen i marquen, condicionen les expectatives de futur. Encara no he trobat res que em convenci del contrari.
«Estic treballant en una nova novel·la que es diu ‘La gran substitució’ que sortirà a l’octubre en català amb Angle i en castellà amb Sexto Piso»
Tot i que sempre diem que els joves no llegeixen, les dades diuen el contrari. Un premi com aquest, què pot fer per a la gent jove?
Una de les alegries és que espero que a partir d’ara pugui arribar a un públic jove de veritat perquè fins ara la recepció que he tingut era d’àmbit adult, de famílies o de gent que em sol llegir. A l’entrega de premis em vaig trobar una llibretera que havia organitzat tres clubs diferents amb la novel·la i que havia anat molt bé. M’interessa molt saber què els sembla als joves perquè el que m’han explicat és que no s’estila gaire l’humor a les novel·les juvenils en què sol pesar més el drama, el melodrama o el vessant més emocional i la part humorística està més desatesa.
Vostè ha fet poesia, teatre, narrativa... Amb què es queda de tot plegat?
Pel que fa a poesia, quan tenia 20 anys vaig guanyar un premi, però no em considero gens poeta, és un error de joventut que vaig fer i que malauradament es va publicar i no hauria d’haver-se publicat. En tot cas, amb el que em sento més còmode és amb la narrativa i això abasta moltes coses, novel·la juvenil, novel·la, conte i, fins i tot, determinats gèneres teatrals. A mi, dintre de l’àmbit de la narrativa, tot em sembla bé.
Ara buscarem aquesta publicació de poesia i potser els lectors també.
Intenteu-ho, a veure si ho trobeu. Em vaig ocupar de destruir tot el que quedava.
L’experiència de regidor de Calafell és com la poesia? Repetirà?
També era una d’aquestes proves que volia fer, vaig fer els serveis comunitaris al meu poble, que és una manera de veure la feina de regidor. Va ser divertit perquè van ser els anys de l’1 d’octubre i vaig enganxar de ple tota l’explosió 2015-2019, va ser molt interessant veure des de dins tot aquest moment històric, sense cap mena de dubte. Però no ho repetiria.
Què me’n diu de la traducció?
Gairebé és una forma de formació. No em consideraria traductor professional, que fan un llibre al mes, mínim, o un cada mes i mig. Jo en faig un l’any i normalment és a proposta meva. Per mi treballar fent traduccions és agafar un llibre que m’agrada o m’interessa i en traduir-lo, és com reescriure un text, intentant entendre’l des de molt endins. Per mi és la millor escola d’escriptura que hi ha.
Té una història d’amor amb l’editorial Angle.
Sí. Amb ells em va passar una d’aquelles coses que penses que no passen mai. La primera novel·la que vaig treure va ser el Franctirador, després d’escriure unes altres dues que no van sortir publicades. Amb el Franctirador vaig enviar-los un correu, vaig fer un enviament a diverses editorials, per provar i Angle van ser els primers a respondre, al cap d’un mes i mig. Volien publicar-la i vaig al·lucinar que això passés, que algú s’ho llegís i digués que sí. I a partir d’aquí ens vam entendre molt bé. O sigui que fins que no passi alguna cosa rara crec que mantindrem la relació.
Si hagués de catalogar la seva narrativa, ho podria fer?
Cada llibre és molt diferent de l’altre. Podria ser ‘literatura de l’estranyesa’, per dir alguna cosa. L’estranyesa fa referència a una forma de trencar la quotidianitat, com una perspectiva a vegades fins i tot no realista sobre el món, a vegades és realitat tot i que amb límit amb l’inversemblant. La frontera del no realisme que no és ben bé ni fantàstic, ni ciència-ficció ni costumisme també ho definim com una mica kafkià, és com una línia difosa i aquí és on més o menys vaig provant coses.
«No em sento gens poeta, és un error de joventut que vaig fer i que malauradament es va publicar i no hauria d’haver-se publicat»
Fa alguna cosa a més a més d’escriure?
Vaig estar un temps treballant bastant regularment per a una escola que es deia Laboratori de lletres on feia classes de narrativa, novel·la, escriptura narrativa i tot això, però últimament ja no en faig tantes. Visc, sobretot, de tots els diferents projectes que tinc també en l’àmbit teatral i fent feines del món intern editorial, que de tant en tant em van arribant. Així és que porto gairebé dos anys sobrevivint a base de tots aquests projectes de llibres, obres teatrals o traduccions.
No tothom ho pot dir això.
Segurament no durarà gaire més temps, però mentre duri ho aprofitaré.
En què treballa ara?
En una nova novel·la. El títol és La gran substitució i sortirà a l’octubre en català a Angle i en castellà a Sexto Piso.
Aquí s’acaba la informació?
Encara no he pensat bé com explicar la sinopsi perquè com la tinc al cap sona molt malament. Quan ho hagi parlat amb els editors ho diré amb bones paraules, però ara seria contraproduent.
Això sona molt Pijuan.
Aquesta ho serà molt Pijuan.