Al llarg de la vida ens hem d’anar acomiadant de moltes persones. Algunes, lamentablement, són aquelles que estimem amb tota la nostra ànima. Per això hi ha morts que ens trasbalsen per sempre.
Jo encara recordo quan va morir el meu avi, el yayo Celestino. Sentia que mai, en tota la meva existència, havia estat tan trista. No entenia res, ni ho volia entendre. Paraules rares d‘uns metges als qui jo no podia ni mirar perquè només pensava: «però què fan parlant tant i com és que no han pogut salvar al meu avi?».
Aviat farà vint anys (vint anys...) que ja no hi és i encara no hi ha una setmana que no em enrecordi d’ell. Ja fa temps que ho faig amb un somriure, però el nus a la gola m’escanya igual que el primer dia.
No era la primera mort a la meva vida, però sí la primera d’una persona a qui estimava tant. A banda, ell no era molt gran i va ser molt sobtat, així que era com que no tocava... i suposo que per tot això, a mi em va tocar per sempre. Bé, i perquè també era el millor yayo del món. Aquell que renyava als meus pares quan ells em renyaven a mi. El que es despertava amb temprança cada dissabte enmig d’un concert (terrible) dels seus néts. El que es prenia el cafè cremant-li la boca perquè jo li servia així. El que tenia la paciència infinita fins que els meus cosins i jo triàvem el gelat en sortir de la piscina cada dia d’estiu i el mateix que somreia orgullós, quedéssim com quedéssim, als campionats. El que venia cada migdia fins a casa per portar-me de la mà al cole quan era petita. El que ens donava 100 pessetes als meus cosins i a mi amb vuit anys i amb vint, també. El que quan estava estudiant a la universitat i vaig passar una època complicada, els deia als meus pares que ell em podia acompanyar al tren fins que arribés a Barcelona i després ell ja es tornava a Tarragona.
Dolç, bonic i delicat, aquest llibre és un record viu de l’àvia de la Lolita Bosch, la Lolita Sallarès. Una dona a qui li agradaven el bridge i la jardineria a parts iguals, com compartir el temps amb amics i la seva gran família. Mare de sis fills va viure durant molts anys al Maresme, on va deixar una preciosa empremta. Bosch elabora un retrat complet de la seva vida i un dibuix perfecte de la seva personalitat, escrit amb tanta tendresa com només pot fer algú que ha estimat tant a la seva àvia. Com només pot fer algú que s’ha sentit tan estimat per la seva àvia. Amb qui va compartir, fins i tot, casa durant més de deu anys, una llar on encara la Lolita i la seva filla, són felices de viure-hi perquè senten a la Lolita Sellarès a prop.
El jardí de l’àvia és també un regal pels que hem tingut la sort de viure, créixer i aprendre de les àvies (i els avis). Aquests éssers meravellosos que, com més grans es fan, més increïbles es transformen. Les iaies (i els iaios) bones, les que cuiden i estimen bé, haurien de ser eternes perquè ens fan créixer més fortes, com les plantes i les flors sanes. Haurien de ser eternes, però no ho són, probablement, per donar més valor a la seva figura. Per allò de «i quan no hi sigui?»... i, ara que podem els que encara podem, aprenguem a gaudir-les més.
Títol: El jardí de l’àvia
Autora: Lolita Bosch
Editorial: La Campana
Pàgines: 98
