El True Crime ha triomfat a Catalunya de la mà de les històries del periodista, escriptor i guionista Carles Porta. Assassinats reals que van commocionar la població, fets estremidors que reflecteixen prou les malalties de la societat. Per als seus seguidors, els de la ràdio i els de la tele i pels nous adeptes, Porta arriba aquest Sant Jordi amb Crims. Llum a la foscor (La Campana. Penguin Random House), un volum amb deu relats, algun d’ells inèdit.
Per ser reals, hi ha menys sang que a moltes novel·les negres.
Fem crònica negra amb colors, sense utilitzar el vermell de la sang i el groc del sensacionalisme. Intentem quedar-nos una escala per sota del que podríem considerar morbo. I busco posar-hi com menys sang, millor.
On fica la frontera?
Sempre dic al meu equip i m’ho aplico jo mateix, que intentem pensar què passaria si aquella víctima fos de la família.
Empatia.
És clar. Només posem el que és imprescindible per entendre el crim, però que no ofengui. És la regla de les tres ‘R’: Rigor, respecte i ritme narratiu. Rigor perquè tot ha de ser molt seriós, tot ha d’estar contrastat i tot el que posem ha de ser real. No podem cometre errades i si hi ha alguna, se’ns ha escapat, però no podem; respecte per tothom que surt als nostres relats, sigui víctima o fins i tot assassí, encara que sobretot, víctimes i les seves famílies i finalment, ritme narratiu. És a dir, la gent si compra aquest llibre i el llegeix, serà per passar-s’ho bé. Amb tot això, hi ha un relat que és el del crim del rol, que té moments molt durs, que són molt potents des del punt de vista de la descripció que fa el mateix assassí dels seus actes. Però ho hem mantingut, justament perquè es vegi la cara de la maldat.
Maldat gratuïta.
Exacte. Aquest crim té dos components interessants. Per una banda, l’atzar a l’hora d’escollir la víctima, que fa molta por sempre perquè aquí hi entrem tots. I per l’altra, la gratuïtat de la violència. És una gratuïtat que no entenem. Ho contextualitzem en una guerra, per exemple, però ens consta molt contextualitzar-la en la vida normal. I, en canvi, existeix més del que ens pensem.
Alguna família no ha volgut remenar el passat?
Sí.
I li ho han respectat?
Si és la família de la víctima i els seus arguments tenen una base humana comprensible, sí, ho hem respectat.
Tenint en compte que s’està reobrint algun cas, vostè ha rebut amenaces?
Fa molts anys que rebo amenaces, formen part de la feina, ja que toco temes que no agraden i hi ha gent que se sent descoberta, assenyalada. Sempre reps alguna trucada, algun comentari o directament una amenaça, però per sort, no m’he cregut mai que realment em puguin fer mal.
«El crim del rol té dos components interessants. L’atzar a l’hora d’escollir la víctima i la gratuïtat de la violència»Té un ventall important de motius. Com a dona, trobo que l’agressió sexual continua sent una causa molt potent.
L’agressió sexual és molt cridanera quan no és evident. Cridanera em refereixo a nivell narratiu, d’investigació. No obstant això, dintre del còmput global de crims, els de gènere són un percentatge molt petit, encara que narrativament, a vegades, tinguin una presència molt gran.
Per què?
Perquè descobrir l’assassí de vegades es fa molt complicat. Llavors, el que nosaltres remarquem amb els nostres productes, és la dificultat d’investigar, encara que el criminal sigui el marit o la parella.
Normalment assassí i víctima es coneixen?
La major part d’actes violents es cometen entre coneguts, algú de l’entorn de la víctima, però s’ha de demostrar.
És difícil?
Aquesta és una de les coses que també intentem, remarcar la importància d’una bona investigació. Moltes vegades, a les pel·lícules i a les sèries, els assassins acaben confessant i això no passa gairebé mai. La tele i el cine han fet molt mal a la realitat. Per això probablement, la realitat sorprèn quan algú te l’explica. Les investigacions són molt importants. És allò que es diu que no hi ha crims perfectes, sinó investigacions mal fetes. Moltes vegades és evident qui és l’autor del crim, però ho has de demostrar. I si no es pot demostrar, això fa que el criminal continuï lliure.
«Fa molts anys que rebo amenaces, formen part de la feina, ja que toco temes que no agraden i hi ha gent que se sent descoberta, assenyalada»Els seus crims pràcticament tots estan resolts...
En un 95%. Nosaltres el que volem és explicar bones històries, no volem resoldre crims, no és el nostre objectiu tot i que de vegades, com és el cas de l’Helena Jubany o algun altre que ja es veurà, ens fixem en un cas que no està resolt i només pel fet de posar-lo damunt la taula es mouen coses, apareixen nous testimonis, hi ha gent que després de molts anys es decideix a parlar i la investigació hi veu noves ombres. Nosaltres som narradors, no volem ser jutges, no volem ser policies, per la qual cosa triem casos que ja estan jutjats i sentenciats. I no és fàcil perquè hem de trobar la documentació, els testimonis, han de voler parlar...
Ha sigut fàcil que els Mossos parlin?
No. Ni els Mossos, ni la Guàrdia Civil, ni la Policia Nacional perquè els traiem de la seva zona de confort. Ens ha costat molt, però a poc a poc han anat entenent que no els posàvem en situacions de dificultat, no som un tribunal i només volíem recollir la seva experiència, una barreja de personal i professional. Volem el mosso que va investigar aquell crim en tant que mosso, però en tant que persona, també perquè ens ho expliqui fora del que seria un informe policial. De tota manera, crec que hem demostrat que tractem molt bé tothom i això cada vegada ens està permetent accedir a més gent.
Com ara?
Els forenses ho tenien prohibit fins no fa gaire. I de jutges, cada vegada en tenim més. El món judicial és un estament de la nostra societat que no parla mai, sembla que tingui al·lèrgia a la transparència, la qual cosa és molt dolenta per a tothom perquè nosaltres el que fem és explicar com han treballat i les dificultats amb què s’han trobat.
Quan hi ha un cas com el de l’Helena Jubany, contacta amb vostè la Justícia per demanar documentació?
No ens demanen directament proves, entre altres coses perquè no anem a recollir proves. Tot i això, què ha passat, per exemple, amb el cas de l’Helena? Arran de l’emissió del nostre capítol van aparèixer elements, informacions i, sobretot, testimonis, que han aportat coses noves. Llavors, l’acusació particular, que són els representants de la família de l’Helena, han portat aquestes noves informacions al jutjat i això és el que ha acabat fent que s’hagi reobert el cas i que el dia 22 vagi a declarar el senyor Xavi Jiménez, imputat per aquesta història, que ja veurem com acabarà.
«El món judicial és un estament de la nostra societat que no parla mai, sembla que tingui al·lèrgia a la transparència»Algun cas l’ha sobtat més?
No. Me’ls miro tots amb la mateixa passió. Humanament, cada mort és molt dura, per això no m’agrada dir un crim tràgic, perquè ho són tots. Com a mínim per a la família de la víctima i per a la mateixa víctima.
I el de la Guàrdia Urbana?
Els components del crim de la Guàrdia Urbana són impossibles de crear en ficció. Cap guionista s’hauria atrevit mai a crear tot el que hi ha de real en aquest crim. Tots els personatges són policies, perquè també hi ha mossos, els vius i els morts, les mentides, els papers dels uns i dels altres... Tot plegat és tan increïble que sembla que no pot ser real. Però, com sempre, la realitat és la millor narradora que hi ha, és la millor guionista que hi ha. Davant d’això hi ha casos que et frapen més, sobretot narrativament. El de la Guàrdia Urbana podria ser un, però al llibre tenim el de Cosins, que ni els mateixos mossos s'imaginaven com acabaria. Tenien davant al possible autor i no s’ho creien.
Ha inclòs algun crim de fora de Catalunya.
Pel crim en si. A nosaltres ens funciona molt bé la proximitat, però també he volgut fer aquest exercici narratiu i passa tant amb Fargo, que com a crim és molt interessant i increïble, com amb l'últim, La dona sense rostre, que transcorre a Alemanya i una miqueta a França. Volia acabar amb un puntet d'humor.
«El crim 'Cosins', inclòs al llibre, ni els mateixos mossos s'imaginaven com acabaria. Tenien davant al possible autor i no s’ho creien»Com veu la reinserció?
La presó és una eina que és un fracàs global. Quan algú acaba a la presó vol dir que ha fracassat tot prèviament, des de l’educació als amics, la família, les administracions, els serveis socials i fins i tot la policia. Vol dir que tot el sistema ha fracassat. Ara, soc partidari de la reinserció o no? No ho sé. No em sento tant preparat per respondre.
Què és pitjor, una mort o una desaparició?
Tampoc no m’agradaria dir-ho perquè això només ho sap qui li ha passat, encara que crec que és pitjor una desaparició perquè hi ha un component terrible que és la incertesa. No hi ha res més dur que la incertesa perquè és evident que la mort és duríssima i la d'un fill és molt difícil de superar. Però si et desapareix un fill, què fas? És molt dur perquè no saps si està mort, si ha marxat voluntàriament, no saps on és. Tot són una quantitat d'incògnites impressionants. Probablement per això, la Comissió Europea va fer una directiva demanant que els casos de desaparicions no es deixin d'investigar mai, encara que no se sàpiga si hi ha delicte o no. És evident el patiment que es genera darrere d’una desaparició. I això també val per als que desapareixen voluntàriament, que tenen tot el dret del món, només faltaria, tot i que els seria molt fàcil dir, marxo. I ja està.
