El primer record que tinc de Sant Salvador és fent una taula de sorra amb les mans. L’aigua molla em feia de ciment, i la polia pels cantons i per la base perquè allà menjaria amb algú (imaginari o no). Era sota el toldo de ratlles blau marí i blanques de mon àvia. Quatre ferros de blanc rovellat on m’hi penjava com una mona.
El segon és enlairant una bola de petanca per apropar-la el màxim a la boleta. Devia tenir deu anys i, sota el sol del matí, del migdia, de la tarda i del vespre, jugava amb un nen que es deia Eudald (o un nom semblant) i amb els senyors de l’edifici Caravel·la. L’Eudald i jo ens vam apuntar al campionat que munten cada estiu, sé que no vam guanyar, però que ens vam banyar al mar com si haguéssim quedat primers.
Una altra imatge: anar amb bicicleta amb ell pel passeig, sentir-nos una mica grans, perquè pedalegem sols més enllà de la plaça de les Palmeres i la manera de riure vol dir una mica una altra cosa. Un dia d’aquells, el meu avi, el doctor Farré, em va ensenyar uns prismàtics, i per primer cop vaig veure les coses de lluny a tocar. Aquelles vacances devien durar set dies, però les recordo com si haguessin durat un estiu sencer. Perquè les coses que ens han fet feliços ocupen llocs més grans a la memòria.
Camino pel passeig, és el vespre i apareix un altre record: el dia d’agost en què ma besàvia ens convidava al bus en forma de tren que, amb la música a tota castanya, anava fins a Coma-ruga. El primer gelat de dues boles: de poca cosa en fèiem una festa. Buscar petxines per vendre-les al passeig a vint-i-cinc peles. Pintar la sal amb ceres blaves per tenir el mar i el cel en un pot de iogurt. Dutxar-me a fora, amb una pastilla de sabó, per treure’m la sorra. Colar-me a la piscina de l’Europe fent-me passar per anglesa. Saber que després de cinquè de primària vindria sisè, i que el futur no era més que això.
El sol baixa, una dona plega la cadira, la carrega sota el braç i torna a casa a fer el sopar. Adolescents juguen a volei, una parella a pales, i una nena llepa un Calippo. Uns fan coses i els altres miren com les fan. Sant Salvador, amagat entre Calafell i Coma-ruga, és un lloc fet per no córrer, per no cansar-te i per no atabalar-te. En el balcó d’una casa blanca un home ha estès el banyador i la tovallola a la barana i llegeix. A Can 60 cares que em sonen del Vendrell fan una cervesa. Un entra un sac de gel al Tama. Al restaurant del museu Casals serveixen plats de musclos i gambes i penso a qui m’agradaria dur-hi aquesta setmana que soc aquí.
La nit ensenya com arriba: sobre el mar hi cap la lluna i un lila que es difumina i es fa fosc. Potser m’assemblo més als qui venen a pescar quan tothom se’n va que als qui s’hi banyen. Giro i miro casa mon àvia: ara aquí hi viuen uns altres. Sota el toldo blau marí no hi ha cap taula de sorra. Els prismàtics del meu avi ara són els prismàtics de la memòria. Quatre nens venen clauers i pedres: en vol? Sí. Sabeu? quan era com vosaltres a mi també me’n van comprar.
