Sempre he pensat que no és casual que els humans tinguem dues orelles i només una boca. Saber escoltar és el que ha permès a la nostra espècie transmetre la memòria ancestral segle rere segle. De casa, una de les històries que es va ancorar al meu cervell d’infant va ser la de l’oncle Enric, «el que havia corregut set Voltes Ciclistes a Catalunya».
Fa uns dies, vaig quedar amb ell per entrevistar-lo a Vinyols, on viuen els seus records i els trofeus de la seva etapa com a ciclista envoltats d’ametllers. Té 85 anys i una vitalitat que s’encomana. Aquell dia vaig recollir el testimoni d’una persona que traspua passió per les dues rodes amb fotografies, retalls de diari i un petit tresor en forma de llibreta.
Aquest quadern recull el registre de les 200 curses de carretera i velòdrom on va participar entre els anys 1955 i 1961 al llarg i ample de la península (d’Oviedo a Huelva), com també els premis econòmics i les classificacions. Gràcies a ella he pogut saber, per exemple, que l’any 1956 va disputar 40 curses (7 primers, 5 segons, 5 tercers...) però sobre tot he pogut fer-me un retrat fascinant d’un temps i d’un esport que era de masses a la província de Tarragona.
L’Enric Farnós pertany a aquell exèrcit de gladiadors tarragonins de la bicicleta que els va tocar viure una etapa precària de l’esport. Homes com Agustí Miró Xurrut; Escofet i Josep Serra (d’Amposta), Calvet de l’Aldea; Francesc Suñé i Joan Calvet, de Reus; Julio Beltri de Sant Jaume d’Enveja; Josep Ametller de les Borges del Camp, Destrieux (de Tarragona), Saura del Rourell... i tants altres companys amb els que va competir, avui no són prou reconeguts a casa seva.
Aquells intrèpids van ser capaços de crear una afició i de tornar a emocionar un poble, a un país que sortia d’una guerra i que els seguia incondicionalment a les curses que disputaven, pista a pista, volta a volta i festa Major a festa Major. Aquests homes que es deixaven la pell per un prima en carreteres impracticables van ser els predecessors d’una brillant generació d’extraordinàries figures com Josep Florencio, de Mont-roig; Ángel Ibáñez, de Torredembarra; i Jordi Mariné, de Vinyols. Anys gloriosos del nostre ciclisme de meitat del segle XX.
La bicicleta desde petit
L’Enric neix a l’Hospitalet de l’Infant el 14 de juliol de 1936, quatre dies abans de l’esclat de la Guerra Civil. Tan aviat va deixar escola, s’incorporà al negoci familiar de venda de peix, a cal Nelo. Amb una pesada bicicleta i un carretó de fusta, ell, son pare i son germà Manolo es desplaçaven diàriament a comprar a la subhasta de les llotjes de Cambrils o l’Ametlla de Mar. A L’endemà, repartien el gènere a Masriudoms, Masboquera, Vandellós, Tivissa, l’Hospitalet i Miami Platja. Aquelles interminables marxes per carreteres de pols, fang i terra solcades per les roderes dels carros, escalant cada jornada el coll de Balaguer, les pujades interminables de la carretera de Mora amb el coll de Fatxes pel mig van modelar el cor, les cames i l’esperit d’un atleta. Fou durant aquests anys d’adolescència que li va néixer l’afició, reconeix.
La primera part de la seva carrera esportiva la va cobrir a la secció ciclista del Club Natació Reus Ploms, entre els anys 1952 i 1958, on va gaudir de la glòria de les primeres victòries sobre els carrers empedrats de la capital del Baix Camp. Allà va ser on va comprar la seva primera bicicleta, a Cicles Bonet del carrer Sant Joan per 700 pessetes.
Pesava com un mort. Mai oblidarà la primera victòria a l’esprint a la meta del carrer Llovera de l’any 1954 imposant-se a Torrent. Després van seguir dos anys al Mobilette GAC d’Eibar, un any al Lambretta Mostajo de Barcelona i un any a la Fhimssa italiana que dirigia Wifredo Sevil i Puig, del Club Ciclista Tarragona.
En total va participar a set voltes a Catalunya, una a Astúries, una Castelló-Tarragona, una a Lleida, una a Llevant amb final a València i un Gran premio de Torrelavega. També es va prodigar a les clàssiques per etapes com la Bicicleta Eibarresa, el trofeu Masferrer, La Villareal-Morella on punxà deu vegades, la Barcelona-Salomó, el Gran premio del Mediterráneo o el Campionat d’Espanya de fons en carretera d’independents, així com a centenes de curses d’una jornada.
Bon amic del mític Federico Martín Bahamontes es trobaven habitualment a l’hotel Triunfo del passeig de Sant Joan de Barcelona. En una ocasió el Águila de Toledo li va proposar comprar la seva bicicleta per 10.000 pessetes. «Eso es mucho dinero Federico» li contestà l’Enric i Bahamontes replicà «pero Farnós si esta bicicleta ha ganado el premio de la montaña del Tour de Francia». I tant que ho valia, però no es podia pagar.
Secrets de la Volta a Tarragona
La nostra província és un lloc ideal per a practicar el ciclisme. Els camins i carreteres s’omplen d’aficionats cada cap de setmana, i això no bé d’ara. Poca gent sap que la volta a Tarragona és la tercera cursa per etapes més antiga del món (1908) després del Tour de França i el Giro d’Itàlia. La llibreta de l’Enric n’és un prova.
A la nostra demarcació es programaven curses a la majoria dels pobles amb primes suculentes. La temporada local de Farnós (o Enrique Fornós com se’l coneixia a la premsa) començava amb el fred, per Sant Antoni Abat al Perelló, l’Ametlla de Mar o Tivissa. A l’abril tornava al Perelló per la Fira. Al maig a Salomó, al juny a Reus per Sant Pere, Perafort, Roquetes i Ferreries per Sant Joan. Al juliol a la Sénia, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja. A l’agost a l’Aldea, Espluga de Francolí, Amposta, l’Hospitalet de l’Infant, Mora d’Ebre, Corbera, Constantí i la volta de Castelló a Tarragona. Al setembre Montblanc i Alcanar per Sant Miquel. A l’octubre Flix i Jesús i al novembre cap a Vila-rodona i Ulldecona.
La vida de l’esportista professional era ben diferent de la d’ara. Al Mobilette ja cobrava 900 pessetes al mes, que era un bon sou per l’època, però fora de la temporada i quan no estava concentrat compaginava l’entrenament amb la feina del peix.
Això sempre, al final de la jornada l’esperaven a casa els rodets de fusta que l’havia construït el seu enginyós mànager i seguidor Domingo Vidal, avi del campió de motociclisme de l’Hospitalet, Gregori Lavilla. En carretera entrenava darrere de la motocicleta dels seus amics Paco Chavarria o l’Antonio Alonso amb qui va arribar a agafar els 110 km/hora en un descens al coll de Balaguer. L’alimentació es basava en amanides, molt arròs bullit i les proteïnes del peix de casa.
Confessa, mig en broma, que coneixia totes figueres de la província per si calia fer una parada d’emergència. Reconeix que va ser un professional perseguit per la mala sort: trompades amb cotxes com la d’Eibar quan perseguia a Bahamontes; lesions greus com la de Vuelta a Andalucía, que el va apartar un any, però sobre tot avaries i caigudes, com la darrera etapa de la Volta a Catalunya de l’any 1958.
Anava molt fort aquell dia i content perquè s’havia lliurat d’un primer ensurt. Havien passat Montserrat i arribava a Molins de Rei escapat amb un grup de figures com el llegendari Miquel Poblet i Salvador Botella, Pérez las Heras i Escolà. Tenia el final d’etapa a Montjuic, a només 30 quilòmetres, però la velocitat era infernal i plovisquejava. En una corba la bicicleta relliscà i el tragué de la pista. El fort cop i el canvi xafat el va deixar fora de combat. Traslladat a la clínica s’estigué un mes restablint-se de les greus ferides que li va causar l’estimbada. Diuen que Déu escanya però no ofega i aquell dia, abans de tocar terra, les càmeres del NO-DO havien immortalitzat la seva èpica gesta. Les imatges d’aquell Noticiario del 22 de setembre de 1958 es projectaven a tota Espanya i «al cine de Cambrils les van haver de passar tres vegades», recorda l’oncle amb orgull. Ara, seixanta-quatre anys després i gràcies al arxius de la Filmoteca de RTVE ho hem pogut veure tota la família des del mòbil. «Sembla mentida», diu...
