Encara no puc entendre com és que no s’ha fet una pel·lícula del coll de Balaguer. Segles de sang i pólvora a mil batalles, pirates, bandolers i contrabandistes l’han convertit en una serralada de llegenda. Es fa difícil trobar al Principat un racó amb tanta història com a les Termòpiles catalanes i que a l’hora resulti tan desconegut.
S’ha de reconèixer que molta gent ho relaciona i l’ubica erròniament al Balaguer de Lleida, amb el que només els uneix un accident etimològic. ‘Balaguer’ és una veu ibèrica, d’arrel celta, derivada de la paraula bálech o balach, un arbust denominat pauma o margalló amb el qual es feien antigament les escombres o els cabassos. Un balaguer és un lloc poblat de balachs.
Pels seus sinuosos barrancs passava el corredor del Mediterrani de l’antiguitat. Era un paratge feréstec i solitari, però per sobre de tot perillós. Primer van ser els pirates que desembarcaven a les seves cales i s’emboscaven als barrancs propers per llençar les seves falconades. Després serien els bandolers qui es farien els amos.
Si programen la màquina del temps el 1460, descobrirem ja les primeres històries. Va ser aquell any que el valencià Jaume Roig redactava unes estrofes al seu llibre Espill o Llibre de les dones, on testimonia la reputació de terra perillosa i insegura pels viatgers d’aquest indret.
Avancem el rellotge fins a la segona meitat del segle XVI. El poble català immers a la misèria busca en el robatori una alternativa per a la subsistència. El desplaçament de les rutes de l’or i la plata d’Amèrica per les nostres contrades fa la resta. Dona fe l’any 1610 un notari d’honor, el gran poeta i dramaturg Félix Lope de Vega, a la seva obra La buena guarda: «Mil veces oí en Castilla que en el Coll de Balaguer había bien que temer, ya porque es del mar la orilla, y moros de Argel, piratas, entre calas y recodos, donde después salen todos, tienen ocultas fragatas; porque en él, por pasiones nunca faltan bandolero».
A Gavadà, un antic poblament també del terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, es recullen importants moviments. El dia 20 de juliol de 1613, s’havia refugiat en aquest llogaret el bandit Jaume Clua, dit ‘el Bord’, amb vint homes de la seva quadrilla. Descoberts, la vila és assetjada per l’alcalde de Tivissa, tres o quatre-cents homes de localitats veïnes i un grup d’armats capitanejat pel seu cosí i enemic, Llorenç Clua. La batussa s’acabà amb la mort d’‘el Bord’ i de dotze dels seus homes.
El fet tingué tanta importància per a la pacificació del territori que Tortosa va enviar el seu botxí perquè portés el cap del capitost com a trofeu. Entre els membres d’aquesta colla de perseguits, es trobava Vicent Borràs, acusat d’un furt a uns viatgers al coll de Balaguer. El seguí cronològicament a aquesta llista de proscrits el Tomàs Folch, que actuava al mateix lloc i que fou capturat l’any 1627.
El dimarts 30 de juny de 1818 és una data determinant per aquest relat. Aquell dia s’inaugurava el primer servei de Diligència–Correu que s’establia a Espanya, i una mina d’or pels bandolers del coll de Balaguer. Cobria la línia Barcelona–València i realitzava parada per canviar els cavalls a la posta del núm. 19 de la Via Augusta de l’Hospitalet de l’Infant, a una propietat de Ramon Miralles de cal Bullit.
El bandidatge a les nostres contrades fou un mal de cap per a la població, però si hem de ser justos, la causa principal de morts a la diligència la produïren els accidents de «tràfic»: les ventades i els forts pendents les feia bolcar. Només els anys 1854 i 1858 van morir dos majorals i van acabar ferits un mosso i diversos passatgers.
D’aquells primers anys del segle XIX, són recordats els bandolers de la Manta, un grup format per gent de les comarques meridionals, majoritàriament de Masriudoms. Masriudoms és un petit poblet amb encant del terme de Vandellòs i l’Hospitalet nascut al segle VI, de 100 habitants al cens de 2023. Entre altres coses és conegut històricament per la seva torre medieval construïda per protegir el camí del blat de Miramar, a Tivissa, i perquè durant la Guerra Civil Espanyola hi va viure el cap del V cos de l’Exèrcit republicà, el general Enrique Líster (i es diu que el Mariscal Josip Broz ‘Tito’), on establí les comunicacions de la batalla de l’Ebre.
Els bandolers de la Manta són els únics dels quals tenim notícia, probablement perquè cada ruta era explotada per una sola banda, que la tenia en exclusiva. Sempre s’ha sentit dir que alguns dels seus membres s’havien fet bones cases a prop de la carretera que travessava el poble.
Se’ls va batejar d’aquesta manera perquè anaven sempre coberts amb una manta, que posteriorment estenien i feien servir per recollir els objectes dels quals s’havien apropiat. Només plegaven diners i joies, que posteriorment repartien a parts iguals. Es diu que mai se’ls acusà de delictes de sang, però que eren cruels amb qualsevol d’ells que amagués res del botí. També s’explica que se’ls batejà amb aquest sobrenom perquè, si eren pocs, col·locaven mantes a les mates representant que eren companys ajupits i amenaçaven als majorals que, si no donaven els diners i les joies baixaria la resta de la banda, i prendrien represàlia.
Sembla que un dels components dels bandolers de la Manta era el ‘Vell Pistol’. Actuà en temps de la primera Guerra Carlina (1833-1840) i ho feia calat amb la típica boina vermella dels partidaris de ‘don Carlos’. El seu cognom seria Vila i procediria de Mont-roig del Camp, encara que aleshores residia a l’Ametlla de Mar, on exercia la professió de pescador durant el dia. La nit la destinava a assaltar camins i buidar butxaques. Es diu que mai va ser capturat i que s’hagué de refugiar a la cartoixa de Valldemosa, a l’illa de Mallorca, per escapar de les autoritats. En aquesta illa acabaria els seus dies. Segons m’explica l’historiador calero Xavier Figueres, el ‘Vell Pistol’ va ser visitat per la seva dona al monestir. El prior li va anunciar la visita i el fugitiu li va dir que ell «estava al servei de Déu».
L’historiador Martí Rom recull al Ressó Mont-roigenc una anècdota que havia sentit dir d’una persona gran del poble; que un convilatà seu dit ‘el Pessetero’ feia pagar una pesseta pel dret de pas del coll de Balaguer.
Els últims fets dramàtics que es recullen són els referents al fatídic onze d’abril de 1855. Aquell dia un veí de Tarragona conegut amb el sobrenom de ‘lo Pavó’ viatjava per aquesta serralada muntat a cavall i armat amb una escopeta. En aquell punt va coincidir amb un conegut que feia el trajecte en carro i un valencià que anava a peu, que s’incorporà al grup. Tots dos li van robar i l’assassinaren.
Canviant el focus de posició, ens desplacem fins als voltants del coll de Fatxes. D’aquell indret, la veïna de Vandellòs Josefina Margalef, de cal Remigio, recorda del seu padrí la història del Garí, un tombant que vivia a la cova Gran, entre la Figuerola i el túnel de Fatxes, a la carretera de Mora a l’Hospitalet de l’Infant. Quan la gent de les contrades passaven davant l’avenc repetien com una lletania: «Garí vols figues? (silenci). Deu dormir!!» Així un cop i un altre, fins al dia que el Garí va respondre «¡¡Ara baixo!!». Els caminants van tocar el dos esgarrifats de tal manera que abandonaren els rucs i les seves pertinences al camí. Quan van tornar, les sàrries estaven buides.
Dos fets van ser determinants per extingir aquests personatges llegendaris de les nostres contrades. En primer lloc, l’arribada del ferrocarril a l’Hospitalet, el 1865 –que va precipitar la desaparició d’aquesta línia de diligències– i, en segon, la construcció, l’any 1859, d’una caserna de la Guàrdia Civil a la bassa d’en Terçà.
De tota manera, que ningú s’espanti, això de reinventar-se no és pas una cosa que existeix des de la crisi financera del 2008. Alguns bandolers ja ho van fer al segle XIX, quan es van reenganxar al lucratiu negoci del contraban de tabac, però això ja és una altra història.