Temps bonics aquells en els que donar un vòltio era una cosa quotidiana i no els d’ara en els que si ens desplaçem a Salou ens sentim com autèntics delinqüents ¡Però per sort tenim els recordatoris de Facebook que ens fan memòria d’experiències passades! Cal dir que cada cop anem buidant més el cervell de dades supèrflues com el dia del aniversari de la parella deixant-ho en mans d’en Míster Zuckerberg.
¡Al lío! En un d’aquests ‘recordatoris’ em vaig transportar a la meva escapada quasi anual al poble pirenaic francès de Bagneres de Luchon, al peu de les pistes d’esquí de Super Bagneres. Per arrivar s’ha d’anar fins a la frontera de la Vall d’Aran amb França prèvia pujada al Coll del Portillon, cosa difícil sense prèvia dosi de Biodramina ja sigui en format pastilla o míssil, això ja ho deixem al gust del consumidor.
La qüestió és que l’esforç val la pena, un poble idílic rodejat de muntanyes, regat per rius de revista i anclat a finals del segle XIX. Però ¿que és el que més em va cridar l’atenció en la meva primera visita? Doncs un cartell a l’entrada del poble que diu: ‘Luchon ciutat agermanada amb Sitges (Espanya)’.
La curiositat em va invaïr per saber què dimonis era això de ciutats germanes, per a què servia i sobretot quines eren les ciutats parents de les meves contrades.
Vaig haver de fer un esforç per no consultar-ho al moment, ja sabeu que fa anys això del roaming no existia i connectar-te a internet fora del país et podia sortir més car que l’assegurança d’Optimus Prime, i si no que li recordin a aquell noi de la Terra Ferma que per veure el vídeo d’un monòleg d’en Buenafuente als Alps li van clavar 3.500 euros. Crec recordar que el fill pròdig de Reus li va pagar part de la factura; donc fe que l’Andreu sempre que ve al restaurant dona generoses propines, però d’aquest tema en parlarem un altre dia.
De tornada a terres catalanes l’espera no va durar massa. L’efecte de la biodramina continuava i vaig poder consultar les dades durant el trajecte.
Segons resa la descripció del programa d’agermanaments entre ciutats l’objectiu és crear un sentiment d’unió promovent enllaços culturals i vincles humans, superar conflictes i la realització de projectes conjunts. És a dir una cosa que queda molt bé en un paper però que a l’hora de la veritat no sé si té un sentit gaire pragmàtic.
Cal dir que el pressupost anual de la UE per aquest programa és d’uns 12 milions d’euros. Però el més important, ¿quines són les germanes de les nostres ciutats? Doncs de Tarragona per exemple Avinyó, Picasso estava agermanat amb un dels carrers; l’Alguer; Orleans i Pompeia, aquest últim suposo que és per la similitud de la erupció del Vesubi amb les flamarades de la nostra petroquímica.
A Reus la decepció va ser total. Els seus agermanaments ens els sabíem tots de memòria: Reus, París i Londres, no podia ser d’una altra manera. Ja em va extranyar quan vaig aterrar al Charles de Gaulle no veure allò de ‘Paris ville-Soeur du Reus’. París està emparentada amb la jet set de les capitals mundials com Londres o Tòquio, mentre que a Reus ens hem de conformar amb Gandía, Hadzici, Amgala i Laayoune-Sakia El Hamra. Aquests dos últims si els pronuncies en veu alta et convaliden el nivell C de Dothraki. Per cert, qui no ho sàpiga són ciutats de Bòsnia i de la República Saharaui.
Per últim Cambrils...¡i sorpresa majúscula! Segons una web nacional d’ajuntaments i wikipèdia estem agermanats amb Columbus (Ohio) i Passadena (Califòrnia). La primera, lloc de naixement del gran Jack Nicklaus, el millor golfista de la història; la segona és la ciutat de residència dels protagonistes de la sèrie Big Bang Theory.
El meu sentit xafarder em va fer posar en contacte amb un amic del consistori que és més cambrilenc que el gos del escut del poble. En un primer moment m’ho va negar, però al comprovar les meves fonts al menys el vaig fer dubtar, donant-li feina preguntant entre els tècnics de l’ajuntament. Després d’una espera d’un parell de dies em van negar categòricament que estiguessim agermanats amb cap ciutat.
El ‘hype’ el tenia pels núvols i vaig decidir preguntar a Columbus, on al menys a dia d’ahir i segons wikipèdia érem família. La resposta del govern no es va fer esperar i des de la oficina de l’alcalde també m’ho van negar, no sense abans agraïr haver-me posat en contacte.
Tot allò americà em tira bastant la veritat, i vaig aprofitar per convidar al meu interlocutor el Sr. Jayme Staley, director de l’oficina d’agermanaments de l’estat, a visitar Cambrils i si la cosa acaba bé després d’un bon arròs mirant el mar passar a coses més series. L’últim pas sens dubte seria el d’agafar algun dels 12 milionets i obrir una ambaixada cambrilenca a la capital d’Ohio.
