Davant de la costa d’Altafulla des del 2012 hi ha instal·lats, com a la resta de la costa tarragonina, un seguit de biòtops marins sostenidors de les boies grogues de la superfície que confirmen que l’època de bany ja ha arribat. Aquests elements atreuen la fauna i flora marina sense malmetre el fons marí, com sí que farien els blocs de formigó convencionals. Són espais on desperta la vida marina i un lloc collonut on submergir-se. Expliquen els vilatans que als voltants dels vuitanta es va construir, a base de sorra i poderoses roques, un espigó-illeta amb una torre en forma de far, avís a navegants, destinat a protegir de l’emprenyament de la mar aquesta part de la costa que antigament gratava amb bravesa les pedres i sorra de la platja del poble deixant al descobert els fonaments de les cases de les Botigues de Mar.
L’espigó construït queda just davant d’un búnquer de la Guerra Civil i de la desembocadura del riu Gaià. El riu conforma una zona humida que, formant un petitíssim estany sobre la sorra de la platja, permet fer de refugi de molta fauna i possible punt de descans per aus migratòries. Per arribar en aquest punt tens dues opcions o bé anar vorejant la platja d’Altafulla direcció el Castell de Tamarit o seguir els senders i camins de la riba del riu.
Accedir a l’illa que es troba a uns 100 metres de la platja forma part de l’aventura però depèn, todo depende, del vaivé dels corrents que acostumen a acumular la sorra formant un banc que sovint ens permet arribar a peu fins a la illeta, o no.
Ja des de la platja descobreixes la gresca dels joves xalant, tirant-se des de la plataforma enlairada sobre les roques de l’espigó. Salten amb l’actitud salvatge que et dóna l’estiu i el cos pràcticament nu en submergir-se. Durant uns mesos la plataforma es transforma en un petit malecón que sempre em recorda la xaranga cubana. Les ones esclaten amb força sobre les roques de l’espigó encarades cap a mar oberta i és territori exclusiu de professionals aquàtics. Però, a l’altra banda, la que mira cap a la platja, es forma un microespai d’aigües transparents, càlides i tranquil·les. Aleshores, em poso les ulleres i el tub, les meves filles prefereixen l’escafandre galàctic.
Comença la immersió, ara anomenada snorkel, a tocar de les roques on es formen petites coves i els peixos busquen refugi climàtic mentre neden plàcidament. I ens deixem portar pel balanceig de les aigües i el contrast de temperatures mentre anem descobrint petites bestioles marines. Per acabar fem uns salts des de la plataforma encongint el cos en forma de bomba amb l’únic objectiu d’esquitxar-nos uns als altres. En definitiva, tots som canalla.
Aquesta construcció dels vuitanta és un autèntic parc temàtic sense intercanvi monetari i on és compatible gaudir sense agredir, amb andròmines inflables, el ritme i vida marina formant una simbiosi natural amb els animalots humans.
I, per rematar-ho, com afortunadament el mar encara no s’han emportat les terrasses dels bars del passeig, triem una taula, la petita demana un gelat, la gran i servidor una beguda hidratant. Llavors, cervesa en mà, mirant el nostre pedaç de Mediterrani, em ric jo de les Maldives, la Ribera Maia i el déu que els va parir.
