Ernest Bertran Mulet (Tarragona, 1951) porta la música a la sang. Des de ben jove ha cantat en diversos grups i avui dia imita a Joan Manuel Serrat al tribut Serrat & Sabina al 100%.
Vostè canta des dels 12 anys, com comença la seva trajectòria musical?
Jo vaig créixer envoltat de música. La meva mare cantava cançons de Concha Piquer des del seu balcó i tothom al barri l’escoltava amb admiració. Va ser en el festival de final de curs, amb uns 13 anys, quan vaig cantar per primera vegada en públic i tothom em va felicitar. A partir d’aquí vaig demanar una guitarra i vaig aprendre a tocar-la de manera autodidacta. Tocava en molts pubs i cafeteries de Tarragona. El meu repertori consistia en músiques llatines, cançons pròpies, etcètera. En aquella època escoltava tant els Beatles com Joan Manuel Serrat, i aquestes van ser les meves principals influències. Amb els anys vaig participar en diversos grups, i fins avui dia.
Per viure de la música quin component creu que és més necessari, la sort o l’esforç?
L’esforç sobretot. Però, evidentment, la sort també juga un paper important. Recordo que quan era jove, vaig deixar la música perquè pensava que si no arribava a ser com grans referents com Serrat o Llach, no valia la pena continuar. Amb el temps, però, m’he adonat que en el món de la música no cal ser el número u per ser feliç, pots ser feliç sent l’últim i gaudir-ne i tenir una carrera digna. Fins i tot si no ets el millor. Tothom es pot dedicar a la música si val i s’esforça.
Perquè va escollir Serrat com l’artista a qui rendir homenatge durant la seva carrera?
Quan jo feia les meves pròpies cançons i actuacions, el públic sovint em deia que la meva veu els recordava molt a la d’ell. Al principi, no m’agradava sentir això, perquè volia ser reconegut com l’Ernest Bertran, no com un altre Serrat. Però, amb el temps, vaig acceptar l’oportunitat de fer-li un homenatge. Va ser una decisió que vaig acabar aprofitant.
Què fa únic el vostre espectacle?
Jo et diria que el que el fa únic és l’alt nivell de detall. No és només un concert per escoltar música, sinó una experiència completa. L’escenografia, la il·luminació i la posada en escena estan totes meticulosament dissenyades. Cada cançó té la seva pròpia il·luminació i ambient, i cada membre de l’equip sap perfectament on ha de ser en cada moment. Dalt de l’escenari som uns 15 professionals, incloent músics, coristes i els artistes que interpretem Serrat i Sabina. Els arranjaments són tan fidels als originals que quan tanques els ulls, sembla que estiguis en un concert real d’ells.
Quin ha estat el moment més memorable de la seva carrera interpretant Serrat?
Doncs és bastant difícil triar el moment més memorable perquè tots tenen alguna cosa especial. Cada cop que acabem un concert, tots semblen bons. Et podria dir l’últim concert que vam fer al Teatre Bartrina de Reus amb l’espectacle Serrat & Sabina al 100%. Recordo que mentre cantava, tenia la pell de gallina. Hi havia un silenci absolut al públic, i la combinació de l’orquestra, el so, la llum, tot plegat em va fer pensar: «Mare de Déu, soc jo qui està fent això, estic vivint aquest moment».
Com evita que imitar es converteixi en una rutina?
En el meu cas, crec en el que faig i tinc un gran respecte pel públic. Sempre he pensat que qualsevol persona que s’asseu davant teu per escoltar-te mereix el millor de tu. Ja sigui cantant davant de 2.000 persones o davant de 70, sempre ho faig amb el mateix entusiasme i dedicació. Aquesta actitud m’ajuda a evitar que la música es converteixi en una rutina.
Hi ha un tema en particular que l’emociona cantar, ‘Menuda’...
Sí, té un significat molt especial per a mi perquè la relaciono amb el moment en què vaig conèixer la meva dona. La lletra descriu molt bé la situació personal d’aquell moment, quan recordo que treballava a l’oficina, i això em toca profundament.
Ha tingut mai l’oportunitat de conèixer en persona el mateix Serrat?
Sí, vam coincidir fa molts anys. Després d’un concert seu a Tarragona, va passar pel local on jo estava tocant. Jo just estava cantant una de les seves cançons i, quan vaig acabar, ell es va acostar, ens vam asseure junts a la barra, i vam estar xerrant una estona sobre la meva actuació.
Fora de l’escenari, li agrada que el reconeguin per l’essència de Serrat o per la seva essència com a cantautor?
Realment, que em reconeguin com a Serrat m’agrada, perquè vol dir que el meu treball està ben fet i la gent se’n recorda.
Quins són els reptes i recompenses més grans del seu món?
Jo crec que el repte més gran és capturar l’essència de l’artista, i la recompensa, sens dubte, és sentir que has fet justícia al seu llegat, especialment quan tot l’equip comparteix aquesta passió.
