Sant Jaume d’Enveja ha instal·lat a l’entrada del municipi una reproducció del seu emblemàtic Far de Buda. L’execució de la rèplica és un dels projectes guanyadors dels pressupostos participatius del poble i la reproducció del far, en una rotonda o amb diversos panells explicatius de la seua història, completa la millora dels accessos als municipi.
«És un orgull haver pogut donar vida un altre cop al nostre estimat Far de Buda, que tenim soterrat baix l’aigua, en un Delta que hem de protegir de manera ràpida i eficient o estem perduts», valora l’alcaldessa de Sant Jaume d’Enveja, Teresa Solsona.
I és que el Far de Buda és un símbol històric del delta de l’Ebre. En el seu moment, es va convertir en la torre Eiffel dels fars, amb una estructura de ferro, piramidal, esvelta i insòlita i 51 metres d’alçada i 365 esglaons.
A mitjans del segle XIX, les goles de la desembocadura de l’Ebre van convertir-se en un cementiri de vaixells, amb un intens tràfic de navegació a la zona: una gran superfície de sorra i llots al·luvials en constant transformació, formant braços, goles i bancs de sorra, a causa de les avingudes i els canvis en la desembocadura del riu més cabalós de la península Ibèrica, van convertir-la en el «litoral de la mort», amb nombrosos naufragis. La construcció d’un far era, així doncs, una necessitat.
Obra de l’enginyer Lucio del Valle i del fabricant John Henderson Porter de Birmingham, el Far de Buda va entrar en funcionament l’1 de novembre de 1864. El muntatge de l’estructura es va allargar més de dos anys i mig, i la llanterna i l’aparell van ser realitzats també per una empresa anglesa, Chance Brothers, experta mundial en llums de fars. El model va ser presentat a l’Exposició Universal de Viena del 1873. El Far de Buda en aquell moment va esdevenir el far metàl·lic més alt del món, amb més de 50 metres d’alçada, superant en 10 metres al far de Coral Reefs, a la costa de Florida.
Segons informa l’Ajuntament de Sant Jaume d’Enveja, al Far de Buda hi van treballar diversos faroners, però un dels més coneguts i que va estar més anys va ser Alfredo Cabezas Martos, que hi va viure amb la seua dona i els seus cinc fills. Durant la Guerra Civil, es va ordenar la interrupció de l’enllumenat del Far de Buda. Això el va convertir en blanc dels republicans, que van intentar volar-lo i metrallar-lo, i finalment el van incendiar l’abril de 1938, produint importants desperfectes.
Però el far lluitava contra un altre enemic molt més tenaç: la contínua regressió del Delta, accentuada per la construcció dels embassaments riu amunt, provocant la manca d’avingudes al riu i de sediments, comportant un ràpid avenç del mar cap a la torre i afectant els fonaments de les estaques metàl·liques.
L’oxidació i la força del mar colpejant l’estructura constantment, dia rere dia, van començar a debilitar les estructures de suport i els fonaments del far. La mar va anar envoltant cada cop més el far, situació que s’agreujava amb les llevantades i els temporals.
Finalment, la nit de Nadal de 1961, després de cent anys de la seua construcció, un temporal de mar el va fer caure, quan ja estava plenament dins de la mar.
Tot seguit van construir un nou far, però devorat també pel mar, que seguia guanyant terreny, només va funcionar tres anys. El far actual es va encendre el 1983 i funciona a control remot. L’antic Far de Buda roman enfonsat 5 quilòmetres mar endins i a 10 quilòmetres de profunditat.
Avui el far viu en la memòria col·lectiva deltaica. Josep Bo en va dedicar la cançó «El gegant de ferro». Més enllà del seu valor històric, el Far de Buda és un símbol de la identitat del Delta i, també, de la seua fragilitat i de l’implacable avenç del mar.
Per què és diu «Buda»?
El nom de Buda no és segur d’on prové, però la hipòtesi més probable és que provingue de l’herba de la boga que prolifera en aquesta illa del Delta, la més gran de Catalunya. No fa al·lusió, per tant, a cap divinitat oriental. D’aquesta variant de la canya se’n feia per exemple l’entrellat dels seients de les cadires.
