Algunes vegades, el periodista no va a la notícia, sinó que la notícia va al periodista. Hi ha històries que et venen, t’envolten i t’obliguen a escriure-les, perquè pot ser que aquestes dos pàgines puguin canviar la vida de molts nens i nenes.
Tot comença un bon matí camí a l’aeroport. Ilusionada i feliç, estava a punt d’iniciar les meves vacances d’estiu. Quan anava a comprar el bitllet per agafar el bus que em portaria al Prat, dues dones hem van reconèixer. Érem del mateix poble i justament també anaven a l’aeroport. «Quina casualitat». Havien llogat un bus amb 18 famílies més. «Ara a l’anada tenim places lliures», m’explicava l’Eli. «A la tornada ja no perquè carreguem 20 crios». «Què?», vaig pensar jo, però dues hores de bus donen molt per contar.
Els nens de Txernòbil
L’Elisa un diumenge estava llegint el Diari. A la contra hi havia un reportatge com aquest, on apareixia una dona que explicava l’associació «És per tu». Aquesta associació sense ànim de lucre estava i està integrada per famílies voluntàries que acullen nens i nenes de Txernòbil. El dia 26 d’abril de 1986, a la 1h 23’ 58’’, una sèrie d’explosions van destruir el reactor i l’edifici del quart bloc energètic de la Central Elèctrica Atòmica (CEA) de Txernòbil, situada entre Ucraïna i molt prop de l’actual Bielorússia. Aquesta catàstrofe és va convertir en el desastre tecnològic més greu del segle XX.
Tot i que la central era soviètica, un 23 per cent del territori de Bielorússia i un 4’8 per cent de Ucraïna avui en dia encara estan contaminats; a Rússia només tenen el 0,5 per cent. Aquell 26 d’abril de 1986 es van registrar els nivells més alts de radiació a Polònia, Alemanya, Àustria i Romania; el 30 d’abril, a Suïssa i el nord d’Itàlia; el 1 i 2 de maig a França, Bèlgica, Països Baixos, Gran Bretanya i el nord de Grècia; el 3 de maig, a Israel i Kuwait i Turquia. Projectades a gran altura, les substancies gasoses i volàtils es van dispersar per tot el globus terraqüi: el 2 de maig es va registrar la seva presència a Japó; el 4 de maig, a la Xina; el 5, a la Índia; el 5 i el 6 de maig a Estats units i Canadà. Només va caler una setmana perquè Txernòbil es convertís amb un problema per a tot el món.
El quart reactor –una instal·lació denominada «el Refugi»– encara segueix guardant en les seves entranyes de plom i formigó armat prop de 200 tones de material nuclear. Aquest combustible, es va mesclar, a més, amb parts de grafit i formigó. Ningú sap què està passant avui amb aquest combustible.
El sarcòfag per enterrar el monstre es va construir de manera improvisada; és una construcció única en el seu gènere, els tècnics fins i tot el van muntar a distància, amb ajuda de robots i de helicòpters; d’aquí que hi hagin esquerdes. En l’actualitat segons les fons, la superfície total de zones defectuoses supera els 200 metres quadrats, per això segueixen desprenent-se aerosols radioactius. El sarcòfag és un mort que respira. I respira mort.
«La bellesa de la mort»
Aquests nens i nenes vénen a passar els mesos d’estiu, perquè quan fa calor els nivells de radiació augmenten. Cal precisar que tan sols viuen a 50 kilòmetres d’aquest infern de llum.
Molts dels supervivents recorden l’accident per la seva llum.Perquè mai la mort havia sigut tant lluminosa; amb tanta bellesa...L’OMS recorda que per cada mes que aquests nens passen fora de la zona contaminada la seva esperança de vida augmenta entre 12 i 18 mesos
«Una columna de color rosa», «el reactor semblava estar il·luminat per dins», «una llum extraordinària». «No era un incendi com els altres, era una llum fulgurant». Conten les veus de la catàstrofe que el dia que es va produir l’accident, tota la gent dels voltants va anar a veure el grotesc espectacle: «Fins i tot amb bicicleta».
«La gent anava a un pont que estava situat a uns 5 quilòmetres de la central nuclear, amb les seves famílies, jugant amb la pols que queia». Actualment aquest pont, s’anomena «el Pont de la Mort», perquè de la cinquantena de famílies que es van aplegar per veure el majestuós espectacle no va sobreviure cap. Ningú sabia el que passava, ni tan sols s’ho podien imaginar, perquè mai abans havia passat, perquè la URRS tampoc es podia equivocar. Però es va equivocar.
«Una qüestió sanitària»
Si hagués de descriure amb una paraula el camí cap a l’aeroport seria «emoció». Les mares, perquè també són mares d’aquestes criatures, estaven desbordades de l’alegria. Portaven des de Nadal esperant aquest moment –els nens i nenes poden venir un mes al Nadal i els tres mesos d’estiu–.
Mares novícies que encara no ho havien fet mai i mares veteranes que portaven acollint-los des de feia tres, quatre, cinc i fins i tot sis anys. Totes estaven en aquell bus, mirant les fotos dels nens als mòbil, preguntant-se si haurien crescut molt o com els hauria anat el curs escolar. L’Elisa, la coordinadora de la fundació a les Terres de l’Ebre, explicava: «Poden fer aquest intercanvi en el moment que tenen sis anys, abans no».
Si esteu interessats podeu trucar al 649416343 o al mai espertu@hotmail.com«Les famílies cobrim les despeses del vol i la manutenció dels nens durant aquest mesos», «però al cap i a la fi, quan fas això no penses amb els diners, sinó amb la voluntat d’ajudar. Els diners te’ls acabes gastant igualment».
L’estada d’aquests nens aquí respon bàsicament a un tema mèdic.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va constatar que per cada mes que aquets nens passen fora de la zona contaminada, la seva esperança de vida augmenta entre 12 i 18 mesos. L’Institut Belrad per a la seguretat de la radioactivitat afirma que les estades dels nens redueixen el seu nivell de radioactivitat entre un 30% i un 40%.
La major part dels menors que participen al programa no pateixen cap tipus de malaltia clarament manifestada, sinó que desenvolupen la seua vida amb completa normalitat i no necessiten cap tractament mèdic, però òbviament el seu sistema immunològic està afectat. Passar uns mesos fora, menjant de manera sana i equilibrada, els ajuda a augmentar les seves defenses i així enfrontar millor els durs hiverns del seu país.
Els nens són menuts i prims, la zona en la que viuen es fonamentalment agrària i quasi tots s’alimenten del que produeix la seva terra. «Els ho encanta la tomaca i el cogombre», em contestaven les mares, «allí estan molt acostumats a menjar això». «Al meu fill no li agradava, però ara com ella en menja ell també», explicava una mare. A part, a la seva zona i en conseqüència a la radiació, «se’ls està prohibit beure llet, tot i que algun cop la proven», per aquest motiu «quan venen aquí els hi donem bastant».
«No em prenc cap pastilla»
«Quan la tinc aquí no em fa falta prendre cap pastilla», m’explicava la Neus. «Això no és una xiqueta, és un angelet», continuava, «fins i tot estic aprenent ucraïnès».La complicitat entre els nens i els pares d’aquí és excepcional. Els nens saben que per qüestions sanitàries no poden passar l’estiu al seu país i els pares biològics durant tot l’hivern els inculquen que han de venir aquí. Per això quan venen aquí són nens modèlics. Saben que han de fer cas i que s’han de portar bé, perquè per la seva salut han de passar un temps aquí i no la poden pifiar amb un mal comportament.
«El primer matí que estavam quan vaig entrar a la seva habitació, tenia el llit fet amb les sabates col·locades meticulosament al costat, i ella asseguda al llit». «Només tenia 6 anys», explicava l'Elisa sobre la Vladys, una nena que porta 6 anys venint cada estiu i també al Nadal.
«És una qüestió de principis, el destí ha fet que ells hagin nascut allí i nosaltres aquí», comentava l’Elisa. «Fer-ho és una lliçó de vida tant per a tu com per als teus fills».
Qualsevol família interessada serà benvinguda, i recorda no únicament és per ells, sinó també «és per tu».
