Txell Feixas, periodista coneguda per la seva corresponsalia durant cinc anys a Beirut, pocs dies abans de marxar a Turquia on ara està cobrint les conseqüències del terratrèmol que hi va haver la setmana passada, va visitar la Universitat Rovira i Virgili on vam poder tenir una conversa amb ella.
Amb Dones valentes sota el braç, la periodista traurà a la llum el pròxim 6 de març, el seu segon llibre: Aliades.
Com van ser les seves primeres passes en el món periodístic?
Els meus inicis van ser a Ràdio Mediona, la ràdio del meu poble. La ràdio en aquell moment era un punt de trobada amb els meus amics. Tenia un amic que estava a Ràdio Vilafranca i em va proposar col·laborar-hi. I així va ser, vaig començar fent un programa a les nits de cultura i música. Sempre he dit que per mi Ràdio Vilafranca va ser la meva gran escola.
I per què periodisme?
De jove mai vaig pensar que volia ser periodista. De fet, quan estava a Batxillerat no tenia gens clar quina carrera escollir, dubtava entre criminologia i arquitectura. En aquell moment, vaig trobar una professora que em va dir que l’endemà de l’emissió del programa em veia molt feliç i em va proposar estudiar periodisme. Per mi era una afició, però en aquell moment, vaig pensar que allò que em feia feliç podia acabar sent la meva feina i no m’ho vaig pensar dues vegades.
I de Ràdio Vilafranca a Beirut. Com hi arriba?
Vaig fer pràctiques a Catalunya Ràdio i m’hi vaig quedar. Després va sortir l’oportunitat d’anar a Madrid i no la vaig deixar escapar. Vaig estar deu anys cobrint tota la crisi financera. L’any 2017 vaig notar que necessitava fer un canvi perquè tenia la sensació que tot era molt cíclic. Just en aquell moment, va sortir una plaça a Londres i una a Beirut i no m’ho vaig pensar.
I per què Beirut?
Pensar que podia ser corresponsal a Beirut em provocava papallones a la panxa i jo sempre m’he mogut per aquesta sensació. De fet, jo mai he pres una decisió pensant en els objectius laborals, sinó més aviat en els objectius vitals. M’agafo sempre a allò que em genera inquietud o que em fa vibrar, i aquesta proposta ho feia. També és cert que des de ben petita m’havia interessat per l’Orient Mitjà. Llegia moltes coses i hi anava com a turista, però mai havia tingut l’oportunitat de treballar-hi. Ara, vist amb perspectiva, puc dir que ha estat la millor experiència de la meva vida. Hi tornaria amb els ulls tancats, vaig ser molt feliç.
L’any 2021 va decidir tornar. Enyora alguna cosa de Beirut?
Ho enyoro tot. Per mi, Beirut continua sent casa, de la mateixa manera que ho és Madrid.
Com va ser l’aterratge?
Molt complex, en tots els sentits. Físicament, és dur perquè trobes a faltar el que ha estat casa durant cinc anys. Emocionalment, costa perquè deixes allà el que ha estat la teva família durant tot aquest temps i, laboralment, el canvi és enorme. Aquí el ritme canvia absolutament i les maneres d’entendre el món també. En l’àmbit personal, l’aterratge més complicat és el de deixar de mirar el que ara és casa meva amb els ulls que mirava o jutjava les coses a l’Orient Mitjà.
I després de Beirut, què?
Vaig fer un any sabàtic. Necessitava pair totes les emocions. Ara torno a estar a TV3 fent internacional. La gran diferència és que tinc horaris establerts i estic en una redacció. Puc dir que estic passant per un moment de canvi.
No només ha estat a Beirut, sinó que també a Washington, Nova York, Grècia, el Líban, Brussel·les... Això l’ha nodrit culturalment, oi?
Sí. De fet, t’adones que viatjar ho és tot. La meva manera de veure el món ha canviat. Crec que és un dels guanys intangibles que van amb mi i que han transformat la meva persona. No soc la mateixa Txell que va començar a fer periodisme que la que ha tornat del Pròxim Orient.
Després de cinc anys a Beirut, ha canviat la seva manera de veure el conflicte sirià?
Totalment. La teva manera de veure un conflicte canvia molt si el vius. A mi, ser allà em va permetre conèixer moltes històries humanes. Això em va fer empatitzar molt i em vaig adonar que és millor explicar una guerra a través de les persones que no a través de les armes.
A la cultura musulmana, les dones estan tan oprimides com aquí ens pensem?
Crec que aquí tenim la visió de la dona al món àrab molt estereotipada. Una part de culpa la tenen els mitjans de comunicació perquè és la imatge amb la qual normalment bombardegem a l’audiència. Estar allà m’ha permès conèixer a dones que estan molt empoderades i veure que hi ha lluites molt potents que s’arrosseguen de fa dècades.
Considera que encara vivim en una societat masclista?
Malauradament, cada dia tenim mostres que la societat és més masclista i patriarcal del que ens volem creure. Anem de societat feminista i avançada, però ens queda molt per fer i molt camí per recórrer. No estem per alliçonar a cap racó del món.
