Quan tens 66 anys, has tastat l’èxit del rock and roll amb una banda durant els 80 i els 90 i et permets el luxe d’acumular-ne 27 més de vigència en solitari, es pot dir que disposes d’una vida artística apamada. Que pràcticament fas el que et ve de gust. Quimi Portet (Vic, 1957) gaudeix d’aquests condicionants des d’un prisma natural, hi treu ferro, no es fa el xulo, com ell diu. Per a molts, si hagués nascut a una ciutat grunge d’Austràlia, el Regne Unit o els Estats Units, valorarien el seu trajecte a l’alçada d’autors com Nick Cave, però ell estima l’Osona, la seva terra. S’ha convertit en un astre intercomarcal. I damunt no caduca.
«No serveix de massa fanfarronejar del teu talent. Jo soc d’on soc i estic content amb tot el que he viscut com a músic», reflexiona una de les dues meitats, al costat de Manolo García, del mític Último de la Fila, la formació que va fer història amb un plec de hits que encara perduren, que han suportat el consum del temps amb molta decència.
Portet ha inclòs Falset en la gira Si plou ho farem al pavelló World Tour que celebra els 27 anys de carrera en solitari. Amb el power trio que completen Jordi Busquets (guitarra) i Ángel Celada (bateria), el músic oferirà un repertori que repassarà pràcticament tota la seva etapa com a solista. Això sí, en directe, sempre acompanyat de la banda. «Jo vinc del rock and roll i el grup sempre ha estat molt important per a mi. Hi poso el nom, componc les cançons i toco la guitarra, però de gira sempre vaig acompanyat», explica.
A l’univers de Portet, el rock’n’roll es transforma en vehicle de pensament, dinamo d’ironia i corretja de transmissió d’allò que Dylan va convertir en alta literatura. Un regal que Falset gaudirà aquest mateix vespre en la quarta edició de Festival Garbinada Pop, identitat cultural de l’estiu al Priorat.
«Em considero una persona de tarannà optimista i la ironia que utilitzo a les meves lletres em defineix una mica».
Talent vocacional
Allunyat de les melodies banals dels nous temps, l’artista de Vic correspon a una generació que, en alguns casos, es va recolzar en la música de forma vocacional. «Per a nosaltres era una opció d’oci primordial. No n’hi havia gaires més. O tenies una vespa o tenies la música», recorda.
D’ençà que va deixar l’Último de la Fila, Quimi Portet va tenir clar quin camí agafaria. Va escollir un projecte més discret i arrelat a la llengua catalana. Segurament va sacrificar part de l’èxit mainstream que havia assaborit amb Manolo Garcia, per una proposta més assossegada. «Sabia que el projecte en solitari seria més petit, el que vam viure amb l’Último de Fila va ser molt gros. Ho vaig decidir així», explica.
Les seves lletres en català l’han confirmat com un autor que transporta els textos acurats a l’ecosistema musical. «Escric les cançons en català perquè és la llengua que parlo i penso, tot i que a l’escola em van educar en castellà», finalitza.
Sobre la figura de Quimi Portet, a hores d’ara, ja hi planegen pocs dubtes. No hi ha massa artistes que puguin presumir de fer el que realment els emociona sense límits ni pressions mercantils, però, com ell diu, no es fa el xulo.
