Najat El Hachmi: «Ens han convertit en objecte sexual per totes les vies possibles»

Filla d’una família marroquina, Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979), es va traslladar a Vic quan tenia vuit anys. Va cursar Filologia Àrab a la Universitat de Barcelona i ha fet de mediadora cultural, així com de tècnica d’acollida. Ha publicat Jo també soc catalana, L’últim patriarca, La filla estrangera o Mare de llet i mel. Najat va guanyar l’últim Premi Nadal amb Dilluns ens estimaran (Ediciones Destino/Edicions 62. Grup Planeta), una novel·la que parla de la importància que les dones siguin les protagonistes de les seves vides. Aquesta tarda l’autora té una cita amb els seus lectors a CaixaForum Tarragona (19 hores), dintre del cicle Universos Literaris, on parlarà de les arrels de la seva escriptura. «De l’oralitat de la meva família i de la literatura». 

La protagonista de ‘Dilluns ens estimaran’ viu amb molta angoixa. Com es porta la cruïlla entre la cultura d’origen i la d’arribada?
Com es pot. El que em sap greu és que sempre ho has de fer a títol individual tot i que és una realitat que està molt present a casa nostra. Les noies es fan grans com, suposo, es feien grans les dones de generacions anteriors aquí, les quals no tenien possibilitat de fer el que elles volien amb les seves vides. Per sort, avui dia hi ha recursos, si tens l’instint de trobar-los. Sempre hi ha algú al qual pots agafar-te. En el cas de la novel·la, és l’amiga. 

Per contra, les dones no s’ajuden entre elles.
Això ho veiem després de tres segles de feminisme. Però prendre consciència que tu pertanys a una part de la humanitat que està sotmesa, porta molt de temps i necessita educació. Fa anys, quan es jutjava d’una manera implacable una dona, aquí les altres no sortien a defensar-la. I això ho hem hagut de desmuntar perquè és una cosa amb la qual ens han educat. A aplicar-li a l’altra les mateixes normes que a nosaltres ens estan perjudicant. 

Control social...
Sí. Jo me’n recordo que a l’escola hi havia una noia que s’assemblaria una mica a la Sam de la novel·la. Es relacionava molt amb els nois i això era jutjat amb molta duresa. I el discurs que fèiem les noies, sobretot amb les persones adultes del nostre entorn del mateix origen, era també de jutjar-la, quan en realitat ens estàvem morint de ganes de fer el mateix que ella. I aquí també s’ha posat molt l’etiqueta de puta a les que tenien moltes relacions i en canvi, la de superheroi al noi que feia el mateix. Això jo ho he vist al meu barri per part de persones que no eren marroquines. 

No em sorprèn gaire la irrupció de Vox al Parlament. Això ja hi era perquè jo l’he patit.

També tracta la llibertat sexual femenina. Creu que la dona occidental l’ha aconseguit?
La revolució sexual dels anys 60 es va carregar el model anterior, repressiu, herència del judeo-cristianisme. Però de cop i volta és com si en aquella revolució, a les dones ens haguessin donat uns papers que en realitat no són de llibertat sexual. En primer lloc, convertir-nos en objecte sexual per totes les vies possibles i després, crec que està havent-hi una explotació molt bèstia de la sexualitat de la dona, però sense la dona. Per exemple, quin és el lloc que ens reserva el porno? No hi som com a éssers humans ni com a persones desitjants, només hi som com a objectes durs per als homes. També és destacable aquesta separació que es va fer de l’afectiu i el sexual. 

En quin sentit?
Em sembla una evolució interessant el fet que en un moment donat si vols tenir una relació sexual no hagis de casar-te. Però al mateix temps, crec que un dels problemes més importants que tenen moltes noies a dia d’avui és que estan menys satisfetes en la faceta afectiva. És relativament fàcil tenir relacions sexuals, però tenir vincles afectius estables i que durin en el temps resulta més difícil que mai. I això és una font de malestar molt important de la qual no es parla perquè si no, sembla que es defensi el model anterior. 

Parla de casaments amb familiars perquè puguin venir, ja que no tenen papers...
Sé que hi ha molts matrimonis entre persones que creixen aquí amb altres que estan allà, tant de nois com de noies. I és clar, hi ha unes diferències brutals. Primer perquè moltes vegades és algú que has conegut en les vacances d’estiu... Normalment els amors d’estiu no duren per a tota la vida. D’altra banda, l’educació i la cultura són molt diferents, encara que siguin del mateix origen. Aquest és una mica el xoc. I després venen els divorcis, molts.

És relativament fàcil tenir relacions sexuals, però tenir vincles afectius estables i que durin en el temps resulta més difícil que mai.

En quina situació queda la noia després del divorci?
El divorci en si sempre ha existit en l’Islam. El que passa és que les dones tenien poques possibilitats de decidir divorciar-se per una qüestió econòmica. Perquè si no es podia guanyar la vida, havia de tornar a casa del pare i es convertia en una càrrega. Aleshores, estava mal vist en aquest sentit. Ja no era verge i trobar un segon marit era més complicat. Però aquí moltes dones han pogut sortir a treballar i per això crec que s’han accelerat els divorcis. Quan et pots guanyar la vida realment tens molt més poder de decisió sobre la teva vida matrimonial. 

La trama transcorre en la perifèria de la perifèria. Però no només hi viuen immigrants.
No. No és una cosa exclusiva, ni de bon tros, de les persones immigrants.

El divorci en si sempre ha existit en l’Islam. El que passa és que les dones tenien poques possibilitats de decidir divorciar-se per una qüestió econòmica

De fet, hi ha una frase que diu, «Els immigrants d’altres llocs es pensaven que no n’eren perquè en el seu DNI no constaven que fossin estrangers».
Això també s’han dedicat a explicar-nos-ho d’aquesta manera. Però jo he tingut la sort de parlar amb moltes lectores, filles d’aquella altra immigració dels anys 60, i quan posem en comú les nostres històries, s’assemblen moltíssim. M’ho expliquen elles. Canviar de lloc de viure és el mateix procés. El conflicte d’identitat, la sensació de no ser d’enlloc, l’adaptació...

Vostè ha arribat a aquest dilluns de què parla en la novel·la?
Sí. Em considero una privilegiada, sé que hi ha molta gent que està vivint en circumstàncies molt pitjors i que està en aquest camí de lluita. Precisament aprofito el fet d’estar en una situació en la qual ja no m’he de preocupar d’aquelles coses tan bàsiques per parlar d’aquesta realitat. 

Què significa el Premi Nadal?
Em fa molta il·lusió perquè és un d’aquests premis que tenen molta història. A més a més, una de les novel·les a la qual li tinc més afecte és Nada, de Carmen Laforet.

Què en pensa de la irrupció de Vox al Parlament?
No em sorprèn gaire. Això ja hi era perquè jo l’he patit. El primer article d’opinió que vaig escriure, ara no sé quants anys fa, era de la primera vegada que va entrar Plataforma Per Catalunya a Vic. I és el mateix. El que m’estranya és que no hagin entrat abans.