La cara més fosca de l’ànima humana atreu, enganxa. Assassins, traficants, falsificadors, malfactors de diversa índole que, si bé són bandejats de la societat, alhora, sovint, reverenciats, amb una admiració malaltissa. Però, com algú es converteix en una persona malvada? Aquesta és la pregunta que es va fer Patrick Radden Keefe. El resultat de la seva reflexió és Canalles, en català, publicat per Edicions del Periscopi i traduït per Ricard Gil; Maleantes, en castellà, de Reservoir Books, amb traducció de Pablo José Hermida.
Autor de No diguis res i L’imperi del dolor, el periodista nord-americà ho torna a fer. És a dir, demostra que és possible escriure no-ficció, que es llegeix com una autèntica novel·la negra, de «forma compulsiva», com van apuntar els editors i, al mateix temps, que es pot fer un excel·lent periodisme si aquest és el propòsit, si es donen totes les variables per fer-ho possible: vàlua, temps i recursos.
En roda de premsa telemàtica des de Nova York, amb traducció simultània de l’ampostí Yannick Garcia, Patrick Radden manifestà que tots dotze són grans personatges que sempre l’han atret. «Tenen cert carisma i intenten doblegar el món per complir els seus propis desitjos i això, sovint, implica saltar-se la llei. Alguns van parlar amb mi. D’altres, no, com ara El Chapo Guzmán, que es trobava a la presó». De fet, els relats comencen amb una trucada de l’advocat del narcotraficant mexicà en què proposa Radden escriure les memòries de l’exlíder del Càrtel de Sinaloa.
A més a més del Chapo, però, entre les altres celebritats criminals es troben Judy Clarke, l’advocada del diable, que lluita contra la pena de mort defensant qui faci falta; el cuiner Anthony Bourdain; l’autora d’un tiroteig massiu, tan característics en la societat nord-americana i el mateix Donald Trump, per tots coneguts, explicat a partir de Mark Burnett, l’home que el va portar al dubtós estrellat.
Dotze relats, que van ser publicats a The New Yorker, que bé podrien ser-hi tretze, si incloem la família Sackler, responsable de l’opiaci OxyContin, que ha provocat milers de morts i addictes als EUA i que compta amb l’honor de disposar del seu propi llibre, publicat per aquestes mateixes editorials.
«Efectivament, els Sackler tenen un espai en aquest panteó. M’interessen molt les històries que tots ells expliquen i a una de les coses a la que sempre hi torno és a l’autoengany. T’aixeques, et mires al mirall i vols dir-te a tu mateix que ets una persona decent. Quines històries t’expliques a tu mateix sobre la persona que ets?
El Chapo diu no passa res, érem molt pobres. En realitat soc el bo de la història. És igual si per culpa seva s’ha assassinat a milions de persones. En realitat, hi havia un autoengany. I amb els Sackler succeïa el mateix. Mentrestant, la gent va morint, tot i que no volen fixar-se en això», relatava el periodista.
El que fa Radden és furgar en aquesta línia entre moralitat i amoralitat, una línia gens fina, ja que algunes realitats són atroces. Famílies i individus, tots comparteixen un lligam, sentimental, tendre, de dependència que va més enllà de les activitats a què es dediquen. Són humans.
És el cas dels Holeeder al capítol De com un famós gàngster holandès va ser denunciat per la pròpia germana. Perquè si ja és prou difícil desempallegar-se d’una relació tòxica familiar, encara ho és més si pertanyen a l’hampa. Al respecte, Astrid Holleeder ressalta: Les relacions més fortes són les que es basen en la por i la violència.
L’empatia amb la perversió
D’igual manera, també Radden se sent arrossegat. Reconeix que no pot deixar de posar-se a l’altre costat, un peatge emocional a pagar. «Sempre sento empatia per ells. La funció d’un periodista no és jutjar-los. Hi ha una vanitat molt reconfortant quan analitzem el cas d’algú que assassina i pensem que mai no ho faríem. I això també és una forma de negació. Quines coses tenen en comú aquestes persones amb tu? En quin moment comencen a desviar-se del camí?», es pregunta.
En tot cas, Radden afirmà que per damunt de tot intenta ser «molt franc. Com a periodista, mai enganyo ningú. La meva lleialtat és amb la veritat». Evidentment, no tot és sang i fetge, però sí que tot plegat, conforma una excel·lent trama policial. Una lectura trepidant per gaudir sota l’ombrel·la, mentre les onades trenquen a la platja. Una obra que recomano, curiosament, segura de no equivocar-me.
