Coia Valls: «L’essencial és indestructible»

L’Alèxia, filla d’un mercader; la Romia, esclava; la Genebre, monja de Sant Pere de les Puel·les; la Caterina, aprenenta de pintora; la Llorença, vídua d’un vidrier; la Marta, filla d’un teixidor i la Sança, capellera. Són les protagonistes d’El llegat de les cendres (Navona Edicions. Col·lecció Novum. En català i castellà), la nova novel·la de la reusenca Coia Valls, que trasllada el lector a l’edat mitjana, al segle XIV, a una Barcelona en què encara cueja la pesta. Unes dones que hauran de ressorgir de les cendres per crear un nou món en el qual tindran molt a dir.

El títol fa referència a l’au fènix?

És una lectura probable, però afegiria que tot allò que pensem que crema, com per exemple els llibres quan ja els has llegit, quan ja els has tornat a posar a la lleixa o aquelles pel·lícules que veiem, no cauen en el buit. En el fons, ens constitueixen. Les cendres de tot allò que crema són memòria col·lectiva, llavor de futur.

Recupera personatges d’una altra novel·la.

L’Alèxia Miravall la vaig parir fa deu anys, quan vaig escriure El mercader, que és la història d’una família que s’instal·la a Barcelona, a la recerca d’una vida millor, com tots volem per als nostres fills. El final de la novel·la és molt apologètic, una mica com la Scarlett O’Hara. I durant tots aquests anys, de vegades pensava en ella, pensava que l’havia de baixar a terra, volia una dona que s’enfrontés a una realitat que desconegués, a una Barcelona als últims dies de la pestilència.

Ella és privilegiada, té diners.

Però no hi ha mans.

De fet, es diu: ‘Falten mans, tantes morts’.

Va morir la meitat de la població i es va generar un buit de poder enorme, ja que dels consellers en va quedar un; no hi havia notaris perquè eren els qui apuntaven les últimes voluntats dels qui es morien. Per tant, el contagi era directe. Fins i tot no van quedar capellans grans. Només n’hi havia alguns joves que no sabien gaire bé què fer i, segons com, ja anava bé perquè la lluita amb l’Església era aferrissada.

Què volia?

Que la gent pensés que la pesta era un càstig diví, per tenir-los amarrats amb el pecat i el camí recte. I ho veiem amb la monja de Sant Pere de Puel·les, un personatge molt especial perquè aquest monestir no depenia del bisbat, sinó del papat, la qual cosa feia que els bisbes estiguessin molt enfadats, ja que no podien recollir els crèdits que es generaven. Elles pagaven directament a Roma i tenien privilegis. Això és el que no podia suportar l’Església. Volia la gent amb por.

Si morien els homes, les vídues no podien treballar. En quina situació quedaven?

Al segle XII les dones eren molt més lliures que al XIV i cap endavant. A partir que s’imposa el dret romà comencem a perdre drets. Així, la llei estipulava que si una dona es quedava vídua, no podia ser marmessora testamentària i si es tornava a casar podia perdre la tutela dels seus propis fills. Quedava relegada a res. Per exemple, al taller del gran pintor reconegut a casa nostra, Ferrer Bassa, hi treballava la seva filla Blanca i la seva dona. Tothom, però no podien signar res. Si les dones tenien alguna habilitat, era sota l’empara del titular. Si aquest es moria, ja havien begut oli. Al revés no, perquè la dona era fàcilment substituïble, per una serventa, per una esclava, per qualsevol altra.

‘El llegat de les cendres’ és una novel·la de dones.

Sí. És molt coral. De fet, vaig fer una feina molt en profunditat a nivell psicològic, per la qual vaig comptar amb el suport de la Rosa Barceló, amiga i psicòloga, que em va ajudar molt a treballar les etapes de dol, la negació, la ràbia, la tristor. L’Alèxia passa per totes elles i en diferents moments es va relacionant com pot amb la gent que té al voltant. Ella volia seguir amb el llegat del seu pare, tot i que empoderar-se no hauria de passar per això, ni pels privilegis ni pels diners. Hi ha moltes altres coses que tenen a veure amb el poder i que és l’equilibri, la passió, l’amor, la comunicació, la saviesa i, finalment, la transcendència, que és deixar fluir i adonar-te que som molt petits amb relació a l’Univers.

Trenca el mite de les dones contra les dones.

Això ens ho diuen per separar-nos, però és mentida. Dintre del meu món literari hi ha molta col·laboració, ens ajudem mútuament. I a la novel·la, la Casa dels Obradors seria com un coworking actual.

O un kibbutz.

Exacte. A la novel·la La cuinera parlava que la cuina, per a la dona, no ha estat mai un lloc de patiment, sinó de socialització. El que passa és que hi ha hagut interessos posteriors en fer-nos veure les coses d’una altra manera. Però les dones es reunien allà com un lloc de llibertat, ja que els homes no hi entraven. A més, tenien la possibilitat de saber què passava a l’exterior en el moment en què portaven les verdures i els altres aliments. Mares i filles s’anaven explicant com anava el món.

Abans ha parlat de Ferrer Bassa. El germà de l’Alèxia, el Narcís, serà el seu deixeble. Marxa de Barcelona...

Ell també pot triar. I amb aquest personatge, que també és d’El mercader, seguim les petjades del Ferrer Bassa, el lector viatjarà a Mallorca i a Itàlia. També a València, on es produeix un fet històric molt cruent i, alhora, coneixerà un gran perfumista. A mi m’interessaven molt els perfums.

Per què eren herètics per a l’Església?

Hi ha dos vessants. Per una banda, durant la pestilència es cremaven moltes herbes per intentar que allò no fos tan femer. A més, hi havia la branca que deia que si l’ambient era perfumat, era menys fàcil que agafessin la malaltia. Era un moment en què no sabien què fer. Hem de pensar que aquí, amb la Covid, també hem fet coses molt rares. Per l’altra banda, l’Església els prohibia per ser una font de plaer, que podia provocar el desig.

Amb perfum o sense, hi ha desig.

Són moltes maneres d’estimar-se. Quan es llegeix, potser sobta, però les notes d’autora justifiquen plenament aquesta relació, que és molt bonica, gens morbosa.

Què destaca d’aquest nou viatge literari?

Que l’essencial és indestructible. La capacitat de ressorgir i a més a més de fer-ho plegades, amb les habilitats de cadascú. Ho visualitzo com una cadena de mans diferents, on destaco l’Anna, la nena, amb una mà menuda, que simbolitza el futur. Si tot desapareix, resta ella, dipositària de tota la saviesa. Alguna cosa queda i, quan arriba el moment, germina.