Coia Valls viatja al cor del segle XV, un moment de canvi de la perspectiva de Déu Totpoderós, de l’arribada de la impremta i del nou paper dels hospitals. La medicina, però, encara es troba ancorada en la vella triaca, la fórmula de l’antiguitat clàssica que suposadament guareix tots els mals. L’alquímia de la vida (Columna/Destino) és la nova novel·la de la reusenca, amb una galeria de personatges que transiten entre la cobdícia i l’altruisme, entre l’ambició i l’entrega absoluta a un ideal. Una novel·la històrica que transcorre entre Vallbona de les Monges, Barcelona i Llívia.
Torna al viatge...
Sempre. Viatjar és sinònim de viure i en aquest cas és l’alquímia del viatge.
Amb la Beatriu, una dona que es revolta al segle XV. Com era de possible això?
La mare de la Beatriu era una guaridora que tenia el convenciment que havia vingut a aquest món per ajudar els altres a sanar-se i va dedicar-hi la seva vida, fins a l’extrem. Aleshores, la Beatriu es va sentir abandonada i desemparada. Això ja ens passa a les dones, que tenim molt de temps per tothom i molt poca paciència amb els de casa perquè estem cansades i a causa d’això, moltes vegades els fills no volen assemblar-se a nosaltres. És el cas de la Beatriu al segle XV, ella rebutja aquest guió de vida fins que pot perdonar i perdonar-se. És aleshores quan s’obre a estimar, per exemple.
Encara que ella diu que estimar et debilita.
Quan estimes permets que l’altra persona t’arribi i això pot fer mal. T’exposes al dolor. Però si et tanques a la teva closca, no arriba res, ni bo ni dolent.
En el recorregut de la Beatriu també hi ha un canvi important amb la impremta.
És el moment en què comença a posar-se en dubte la teoria teocèntrica, que sigui Déu qui envia les malalties, qui castiga amb l’infern perpetu. En aquest sentit, la impremta és molt rellevant perquè fins aleshores la lectura era en veu alta i eren els capellans els que llegien des de dalt. Només tenien accés les persones que es dedicaven a això o les adinerades. I d’alguna manera la impremta democratitza. Vull dir, tens el teu llibre i cadascú fa la seva lectura, cadascú emfatitza allò que vol, no és aquell adoctrinament des del púlpit. És més fàcil ensenyar els altres. Hi arriba a més gent.
Hi ha un debat entre la Beatriu i el Mateu en relació amb això. Si la gens passa gana, per què voldrà llegir?
La filosofia és això, fer-se preguntes. Puc morir farta, però buida i no sé si és el meu ideal de morir. Les millors idees del món han arribat davant de necessitats. Només quan deixem d’encuriosir-nos i, per tant, no ens apropem ni a la bellesa ni connectem amb aquest esperit creador nostre, és quan ens fem vells. Si no, ens fem grans. L’antídot és continuar creant.
«Les millors idees del món han sorgit davant la necessitat»L’antídot de la novel·la és la triaca. Què és?
És un conjunt de 70 a 100 elements del món mineral, animal i vegetal. És una fórmula que ha travessat tota la història universal, des del segle II fins al 1950.
Neró ja la utilitzava?
La feia servir com a antídot pel verí perquè entre aquests elements hi ha verí d’escurçó. D’alguna manera, la triaca és la pedra filosofal a la qual van a la recerca tots els alquimistes. La medicina que ho guareix tot.
La immortalitat.
L’elixir de l’eterna joventut, deien els alquimistes i per arribar-hi havies de trobar-hi aquesta pedra filosofal que et permetia descobrir els secrets de la natura.
«La impremta democratitza. Cadascú té el seu llibre i emfatitza allò que vol. Ja no és aquell adoctrinament des del púlpit»Se la imagina en mans de Putin, per exemple?
Bé, la triaca en unes mans més a l’abast del segle XV és el que passa a la novel·la, amb el Borrell. Per una banda, hi ha tota una galeria de personatges, com el Magí Surroca, que primen els valors ètics i morals, que volen investigar per curar cos i ànima perquè no hi ha felicitat real si no és en connexió amb els altres. Si no, és una altra cosa, és una mena de satisfacció més hedonista, que no et filtra. I per l’altra banda, hi ha aquesta altra variabilitat humana que fa predominar tot allò que reporti poder i benestar econòmic. I es produeix una guerra amb la triaca per això. Mentre uns se’n volen enriquir, els altres busquen investigar per curar. I en relació amb això, és molt important la transformació dels hospitals.
Com el de la Santa Creu?
Sí, té molta importància a la novel·la. En aquell moment, els altres sis hospitals de Barcelona es tanquen per construir aquest, amb la intenció que hi hagi una sala de dones i una altra de nens. És a dir, per primera vegada a la història deixen de ser magatzems de persones que van a morir. Hi ha una acció terapèutica que no es donava abans perquè només els rics tenien accés a la medicina.
Quan s’elaborava públicament la triaca a la plaça Sant Jaume, era de manera simbòlica?
No era simbòlica. Feien la fórmula de debò. Convocaven a tot el poble de Barcelona, els apotecaris de més prestigi, el bisbe com a figura més important de l’Església, els prohoms de la ciutat, el cap del Consell de Cent...
Aleshores, quin equilibri hi havia entre buscar-la secretament i elaborar-la públicament?
Només la triaca que es feia a la plaça Sant Jaume era la lícitament correcta per vendre-la. Tothom pensava que si hi accedia no es moriria i salvarien els seus fills quan estiguessin malalts. Després, per descomptat, hi havia altres fórmules que contenien de tot. Hi havia moltíssims elements que eren purament màgics, com per exemple, la pols d’unicorn.
«Per primera vegada a la història els hospitals deixen de ser magatzems de persones que van a morir. Hi ha una acció terapèutica»I pols de mòmia.
Documentant-me, vaig descobrir que utilitzaven pols de mòmia a causa d’una relliscada en una traducció, per un error lingüístic. A partir d’aquí va començar a haver-hi un tràfic exorbitant de mòmies procedents de l’antic Egipte. Hem de pensar que no estem parlant ni de cinc anys ni de deu, ni d’un segle.
Dels personatges de ‘L’alquímia de la vida’, amb quin es queda?
M’agrada molt la Morlana, que ve de Reus. És una dona molt polièdrica, amb moltes arestes, una dona que s’ha fet a si mateixa i que té molt de poder perquè sap escoltar i, en conseqüència, té molta informació. Sap moure els fils i, malgrat l’edat, no ha perdut la tendresa.
Per què Llívia?
Perquè allà hi ha les restes de la farmàcia més antiga que tenim a Europa, almenys de les que coneixem. Quan entra en guerra amb el rei de França, el setge acaba amb la destrucció del castell de Llívia perquè la vila no sigui mai més un lloc de poder. Malgrat tot, els vilatans, tot i perdre molts privilegis, fan de les dificultats oportunitats. I amb les pedres d’aquest castell que s’ha volat, que els ha emparat durant temps, on han enterrat els seus morts, on hi han nascut nens i s’han perdut d’altres, edifiquen la primera farmàcia. Posen l’esperança en un altre lloc i no com a individualitats. És un poble que camina junt, que té un destí que es forja conjuntament, que es reinventa i que creu que és possible.
Trobarem algun cop el secret de la immortalitat?
Espero que no. Si amb els anys que vivim som capaços de fer tant de mal... No ho crec i a més a més, penso que són cicles. Està molt bé formar part d’un cicle i veure com ens anem perpetuant i m’agradaria pensar que per a bé. Encara que ens ho estan posant difícil.
