Blanca Llum Vidal: «La llibertat acaba normativitzant l’amor»

Cartes d’una època inclassificable, tant poden ser del segle XVIII com d’ara. Cartes que una dona envia a algú del qual s’ha enamorat. Cartes, però, que no reben resposta. Amb estil barroc i també modern, els escrits desmunten les relacions de poder dins del discurs amorós. La princesa sou Vós és una novel·la epistolar de Blanca Llum Vidal (Club Editor. Col·lecció El Club dels Novel·listes. En castellà a La Montaña Pelada). També en audiollibre narrat per ella mateixa.

Fa una reflexió sobre les identitats. La princesa és un home.

Sí. Segurament és més embullat del que sembla, com feliçment ho són les identitats. A mi m’agrada pensar que no són tan inamovibles com a vegades creiem. És veritat que la princesa és l’home, que el «Vós» fa referència a un home. Hi ha una carta en què la narradora li diu «La princesa sou vós», però més endavant també hi ha una altra en què diu que la princesa també és ella. A mesura que es va llegint, diria que no hi ha dubte que és un home. No obstant això, té alguns components femenins.

Ella fuig dels estereotips actuals de dona. Diu que no vol ser forta.

No és exactament que no vulgui ser forta, però sí que és veritat que intenta fugir de l’estereotip actual i del que sembla pràcticament un mandat obligat, que és el de ser independent, completament lliure, el de no ser gelós, el de no dependre de ningú. I hi ha un moment en què assegura que no vol sumar-se a l’orgull de ser independent i forta, la qual cosa no vol dir que vulgui ser un ésser subjugat, evidentment que no, però crec que està bé constatar i assumir que som persones, depenents totes.

Per què una novel·la epistolar, en una època en què ja ningú no escriu cartes?

Doncs exactament per això, perquè ara ja ningú no escriu cartes. Jo m’enyoro molt de les cartes i d’aquest món en què els amants se n’escrivien. Aquell món que ja no hi és, que evidentment tampoc no vull sublimar perquè era un món dur i no només pel que fa a les relacions, sinó pel que fa a la política o a les condicions socials. Però a mi sempre m’ha atret molt aquesta manera de comunicar-se. Més que un enyor de tot aquell món, és un rebuig del meu, ja que no m’agrada el moment en què m’ha tocat viure i néixer.

Quin moment triaria?

Crec que s’ha d’anar amb alerta a l’hora de respondre perquè fàcilment pots romantitzar un moment que no era tan senzill. És a dir, si ara de cop i volta jo, amb les persones de les quals m’enamoro m’hagués d’escriure cartes, m’agafaria un desesper, ja que m’hauria d’esperar tres setmanes a rebre una resposta i això seria una gran putada. No és que idealitzi un moment determinat, però sí afectuós, concret. Per exemple, hi ha un punt medieval a les cartes en què apareixen els senyals dels trobadors. Tot i això, anar-me’n a viure a l’Edat Mitjana, m’agradaria una estona i tornar.

Una imatge de la novel·la podria ser una princesa dintre d’un castell...

Exacte. És un garbuix d’èpoques i de fet és tant garbuix, que per això les cartes no van datades amb l’any. Sí que porten el dia, el mes i el lloc on han estat escrites, però no porten l’any perquè això em limitava molt. Això feia que jo m’hagués de moure en uns paràmetres molt determinats i que, per exemple, la llengua s’hagués de cenyir a un lloc molt concret, de tal manera que segons quines coses ja no les podia dir. O no amb aquelles paraules.

Quan s’acomiada sempre ho fa de manera diferent: ‘Vostra, encara vostra, més vostra, sempre vostra...’

És una mutació de la firma clàssica «Vostra» com a possessiu, que a mi em fa molt riure. De cop i volta aquesta cosa possessiva, de donar-te d’aquesta manera a algú, ‘vostra’. Ho trobo genial perquè em sembla una mica subversiu avui en dia, quan hauria de dir «meva i només meva». I una cosa que m’han dit alguns lectors i lectores és que la signatura, d’alguna manera, sembla que reflecteixi l’estat d’ànim de les cartes. Francament, jo no ho vaig pensar tan racionalment.

L’amor foll en l’època del poliamor.

Sí. Exacte. Sempre m’han interessat totes les formes prefixades d’amor o de relacions i el llibre Aquest amor que no és U, que és un sol poema, ja parlava d’això. Em sembla molt interessant la llibertat de l’amor, només faltaria, crec que l’amor no hauria de portar etiquetes de cap mena, però és que em sembla molt paradoxal i contradictori al final. És a dir, aquesta llibertat també acaba normativitzant l’amor. De cop i volta sembla que ser poliamorós és el que toca. Potser és que no cal ni dir-ho, és que l’amor ja és divers, d’entrada.

Hi torna sovint a les seves obres, a l’amor.

Sí, aquesta reflexió de l’amor de diferents maneres, la faig. I ara també, que estic escrivint una novel·la. És un tema que m’interessa. La Maria Bohigas, l’editora, diu que bàsicament no sé escriure res més que sobre l’amor i potser té raó. Al final, l’amor, en definitiva, ho engloba gairebé tot. I fins i tot el seu contrari. Vull dir, en el fons el punt de partida del mal rotllo i de les guerres també és l’amor o la negació de l’amor. És un principi molt genèric.

Si aprenem a estimar-nos, hi hauria coses que no passarien?

Segurament. Cal aprendre a estimar-nos. El que passa és que dit això, soc prudent i em guardaria molt de donar consells en relació amb això. També hi ha una tendència molt gran a la pedagogia, a l’autoajuda, hi ha una mena d’elogi de l’estima’t a tu mateix. Evidentment que és important i jo no ho ridiculitzo, però també em sembla un punt simplista. Personalment, quan estic millor és quan estic bé amb els altres, francament. No som éssers sols, aïllats per l’Univers. Però en resum, sí, tant de bo n’aprenguéssim.

Hi ha algunes paraules amb majúscules. Delicte, Amor, Desig... Per què aquestes i no altres?

El tema de les majúscules és un joc. A mi m’agrada molt perquè en el fons és un homenatge o un agraïment a la filosofia. Jo no he estudiat tota la carrera de filosofia, però sí que vaig fer un màster de pensament contemporani i sempre he llegit molta filosofia. Llavors, hi ha aquesta tradició filosòfica de marcar el concepte important, transcendent, amb una majúscula: la raó, el pensament, l’ànima, l’esperit, etc. Aleshores, aquí hi ha totes aquestes paraules en majúscula, però també hi ha les paraules petites. És a dir, una persiana, una magrana, una escala, unes calces, amb la intenció de posar-les en la mateixa importància perquè tan rellevant és una taula com la raó.

I un vocabulari molt culte.

Potser sí. He de dir dues coses. Per una banda, em feia por i de fet, amb la Maria Bohigas teníem una mica de por per com arribaria aquest llibre, justament per aquest vocabulari. Que no fos que quedés com una obra gairebé elitista, quan la voluntat és la contrària. No té res a veure amb l’elitisme. I per l’altra, hi ha un joc. És a dir, hi ha aquest llenguatge rigorós, a vegades fred, amb un punt fins i tot administratiu i jurídic, però, alhora és una gran pallassada, és una tia que se’n riu molt d’ella mateixa. N’és conscient que parla amb aquesta llengua i diu, expliqueu-me el perquè d’aquesta llengua subordinada. Se’n riu contínuament de com s’expressa. En el fons, és una mofa, encara que al mateix temps no se’n pot desprendre. I crec que d’alguna manera sí que és culte, potser, tot i que després és un gran bluf i acaba parlant d’orgasmes i de coses molt senzilles.

Vuitcentista amb contingut punki.

És una contra de la Maria Bohigas, està ben trobat i crec que val la pena fer un repàs per les contres del Club Editor perquè són genials, m’encanten. Va ser arriscat perquè ella va dir vuitcentista, per tant, va marcar una època, va ser el moment que a ella li va fer pensar. En definitiva, però, el que marcava aquesta contra era aquesta contradicció entre un fet suposadament molt formal i molt ben posadet i un altre que és tot el contrari.

Diu ‘El futur sembla antic’ amb relació al toc de queda, de l’època de la pandèmia i les restriccions.

En aquest cas era una qüestió estrictament contemporània. En el moment en què estava escrivint hi havia un toc de queda, el confinament, ens havíem de moure amb salconduits i resulta que tot aquest món quadrava perfectament amb aquell altre suposadament antic que evocaven les cartes. Per això deia el futur sembla antic, perquè realment l’efecte era aquest. Un efecte, per una banda, amb molta tecnologia i bitcoins, però per l’altra, vivim el que passava fa 200 anys, amb els fronts plens de morts i els països competint per qui té més artilleria pesant. És una reflexió sobre aquesta contradicció.