Ens ha deixat Ramon Farriol, un home de profundes conviccions i exemple d’estima en molts sentits. Durant noranta-dos anys s’ha lliurat a la família, a la terra, al servei públic, al conreu del coneixement i, sobretot, ha contribuït a la preservació de la memòria local i nacional, esdevenint un referent a Vila-seca i al Camp de Tarragona. Ramon, com l’Albert Manent, eren d’aquella mena d’homes que sentien passió per saber i per ajudar a fer saber, per connectar, per «posar en xarxa» (que diríem ara). Necessitem conèixer aquell fet de Vila-seca, o de Salou..., pregunteu-li a Ramon Farriol, que ell segur que ho sap. Aquesta sovintejada afirmació referida a Farriol, ha anat definint i modelant una personalitat que mai ha tingut una negativa per a cap proposta de caràcter sociocultural que se li hagi fet.
Vaig tenir la sort de compartir els seus darrers tres anys de funcionari municipal i gaudir del plaer d’obtenir d’ell sempre la resposta adequada i, a més a més, el regal d’una conversa contextualitzadora, en sentit administratiu, o en sentit històric. Sempre aprofitava l’ocasió per aprofundir en els conceptes, per situar-los en el seu exacte valor, per afinar el sentit i la funció de qualsevol fet.
Ramon Farriol ha tingut el privilegi de poder gaudir amb plenitud, després de la merescuda jubilació, de gairebé tres dècades més de vida familiar. I sempre envoltat d’inquietuds culturals, impulsant publicacions i recerca històrica, contribuint amb la Secció de Lletres de l’Agrupació Cultural a fer créixer els estudis locals, assessorant la Comissió de Cultura de l’Ajuntament en diverses matèries, sobretot, en toponímia, escrivint llibres com el del Centenari de la nostra Cooperativa Agrícola..., i moltes altres activitats. I mentre les forces el van assistir, ho compartia tot fent de pagès, com al començament de la seva vida.
Vam ser veïns en el nostre petit món agrari d’avellaners, oliveres, plantes, vinyes i fruiters. Ho érem des de tres o quatre generacions de la seva família i la meva, i ser veïns de terra establia uns codis de comportament molt especials, molt entranyables, que encara he pogut conèixer. Mai oblidaré quan em va fer saber que venia el trosset de terra tocant al nostre. Ho va fer dedicant-me unes boniques frases de comiat, escrites pulcrament, en les que em deia recordar el «dringar del cadell de la vostra vella sínia, mentre l’aigua fresca del pou brollava cap a la bassa on rentava la teva àvia». Ramon era així, un poeta i un enamorat de la terra, però en un sentit transcendent; la terra com a oportunitat de superació dels sacrificis propis d’aquell model de vida. Tenia una sòlida confiança en el futur i sabia posar el coneixement a favor de la causa del progrés. La seva no era una memòria en clau de passat, era una memòria viva, plena de lliçons, plena d’esperança.
El crit de «caminant, detura’t....» bellament escrit en el Piló del Rescat de Sant Esteve i que ens vol fer adonar de la importància d’un fet històric singular, s’escau de referir-lo ara a Ramon Farriol, aquell cavaller que ha aturat el seu caminar. Tanmateix, amb la seva mort, adquireix també singularitat la seva fe, el seu compromís humà i tots aquells valors que mai s’oblidaren de mirar l’horitzó on s’ajunten el cel i el mar, en un solemne encontre de sentiments i espiritualitat que defineix la grandesa de les persones discretes.
Ramon Farriol, gràcies pel teu camí i pel teu mestratge!
Descansa en pau.
*Josep Poblet i Tous
Alcalde de Vila-seca
