Fa uns anys era habitual sentir, i algunes persones encara ho pensen, que tot el que es diu per la tele és veritat. La frase «ho he sentit/vist per la tele» com a garantia de certesa absoluta no permetia que ningú en dubtés. El problema és que sovint res no és el que sembla, ni als programes que s’autodenominen d’entreteniment ni als espais informatius, siguin del color que siguin.
Això apel·la directament al nostre criteri, no podem baixar la guàrdia ni fent zàping, clar que el cansament mental i físic pot fer que un vespre ens donin gat per llebre i ens posem fins i tot el pitet per assaborir-lo.
Cal tenir clar el fons i la forma del que veiem i saber per què ho fem. No en va moltíssima gent fa temps que ha optat per fer servir l’aparell de televisió com una mera pantalla, com un electrodomèstic més en forma de receptor dels productes audiovisuals que envia des dels dispositius mòbils, tauletes o ordinadors.
La tele ja no interessa a una gran part de la població. Les sèries es poden consumir de manera individualitzada. Les baralles entre exconcursants de realitys i les tardes eternes remenant vides alienes es reserven per un altre tipus de públic, molt, sí, potser massa.
Ens pensem que ho tenim tot sota control, que el poc temps que dediquem a descansar al sofà amb un sèrie en vena ens vacuna contra els escàndols mediàtics més sonats. I no. Una escletxa. Twitter. Tertúlies de ràdio. De tele. Ens pica la curiositat. Ho veiem. La docuserie es diu Rocío, contar la verdad para seguir viva. El primer dia que vaig saber que es feia un documental d’aquestes característiques vaig pensar el mateix que la majoria – quina poca feina que tenen alguns, Rociíto i Tele 5, ja podem plegar, i segur que ho petarà i l’audiència serà bona!!!
L’endemà de la seva emissió tothom n’anava, era el tema del dia. Em vaig mirar el primer episodi, i quan vaig poder el segon. I he seguit. I potser estic pecant d’ingènua però sí que crec que ha ajudat a moltes dones a fer el pas d’explicar la seva trista realitat. La trista realitat és, però, saber que hi ha tants drames en tantes cases sense que, segurament, ni la família ho sàpiga. Moltes dones amb drames personals des de fa molt de temps, potser gràcies a aquesta noia, començaran a veure la llum. Estic convençuda que en coneixeu més d’una o de dues, i no ho sabeu.
No parlo tan de situacions desesperades sinó de petites partícules de menysteniment i control diàries. D’actituds que molts, i els que és pitjor, moltes, han normalitzat durant massa temps.
És evident que les cadenes que emeten aquest tipus de continguts han pagat molts diners a la protagonista perquè faci una entrevista llarguíssima i la puguin tallar i emetre durant molts programes de debat en què creen una atmosfera de tensió, de penediment, d’espera que encara no ho has vist tot. De sensacionalisme disfressat de documental realista amb un projector que encara no ha vomitat el millor, o el pitjor.
El fons podria arribar a ser útil. La forma ho ha esgrogueït pels quatre costats. Però és igual, els realitys de parelles a la platja també rebenten audiències. Esmoleu l’enginy, cada dia serà més difícil esbrinar què és veritat i què no.
Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.
