L’altre dia, el de la Immaculada Concepció, em va passar una cosa d’aquelles inexplicables, i és que sent un dia festiu i sense cap pla a la vista, almenys durant el matí, em vaig llevar molt d’hora. Vaig aprofitar per treure la gossa, preparar-me un bon esmorzar i veure un d’aquells programes que no saps que existeixen fins que no t’aixeques aviat i els poses de fons mentre mires el mòbil.
I mentre mirava Twitter, em vaig quedar durant un segon paralitzada, com quan et diuen una notícia que no esperes per res del món. No és que t’afecti més o menys, és que el teu cap li costa processar el que estàs veient o, en aquest cas, llegint a la pantalla. «Mor l’actriu Itziar Castro als 46 anys». Per assegurar-me, vaig revisar diversos mitjans digitals. I sí, era veritat.
Vaig veure algun dels seus papers com a actriu, però no era seguidora, ni tan sols la seguia a Twitter. No va ser una tristesa de perdre algú realment important per a mi. No sé molt bé com explicar-ho, però vaig sentir que ‘havíem perdut una de les nostres’.
I és que el que sí que coneixia, almenys prou per respectar-la, és la seva lluita i activisme amb el moviment feminista i LGTBIQ+. Va ser un dels insuficients exemples de cossos no normatius a la pantalla gran, petita o a les catifes vermelles.
Una estona després, la notícia va arribar a tots els mitjans, el seu nom estava present a televisions, ràdios i, sobretot, a totes les xarxes socials. Vaig pensar que tot serien missatges bonics cap a la seva persona o comiats de conegudes, amigues o familiars. Però no, la reacció de molts/es va consistir a seguir amb el seu hate cap a ella, fins i tot ara que ja no pot contestar. Que dolentes podem arribar a ser les persones i més darrere de l’anonimat i la facilitat de les xarxes socials.
Crec que trobarem a faltar la Itziar. Potser llegiu això i penseu que exagero, però estic segura que moltes persones sabien qui era, sobretot la gent jove, i no sabeu l’important que és que un/a nen/a que tingui por d’ensenyar el seu cos, perquè no és normatiu, o por d’expressar la seva sexualitat, pogués veure la Itziar a pantalla, amb valentia, reivindicació i humor. La Itziar ja no hi és, però ens ha deixat un bon llegat per reflexionar per a les que ens quedem.
En fi, vaig tenir present la Itziar durant tot el dia, jo crec que per això em va tornar a passar. Les set del matí i de fons uns dibuixos que no havia vist mai. Em poso a Twitter i la mateixa sensació. Bé, he de reconèixer que aquesta vegada la paralització va ser una mica més llarga. Vaig estar uns minuts llegint el titular amb por d’entrar a la notícia. «Investiguen una agressió sexual a una noia a Tarragona». Va passar a la Part Alta durant la matinada. Torno a parar la lectura. Jo vaig estar per la Part Alta hores abans. I passem de la Itziar a Tarragona. Els mitjans van canviar de protagonista durant unes hores. A les xarxes: indignació, por, frustració... i masclisme, clar. Llegeixo comentaris que qüestionen la noia que cal recordar que és una presumpta víctima d’agressió sexual. «Era massa tard perquè anés sola pel carrer». «Per què va accedir a acompanyar els nois si no estava segura?». Llegint alguns d’aquests comentaris em va venir la Itziar al cap i un dels missatges que reivindicava.
Davant del masclisme, fins i tot de la seva cara més extrema com és l’agressió sexual, no podem tenir por, això és el que volen. El contrari de la por és la valentia i l’enemic del masclisme és l’empoderament. No hem d’anar amb compte, ens hem de cuidar, entre totes i per a totes. Perquè igual que l’Itziar, aquesta noia que ha denunciat també és una de les nostres.