Si busquem la paraula confiança, trobem una accepció al diccionari que diu: «Seguretat pública que inspira un govern». Després de dos anys de l’accident d’IQOXE, hi ha algú a Tarragona que pugui dir que confia en que l’administració ens protegeix? Que creu sincerament que els responsables de la nostra seguretat fan bé la seva feina? És clar, ara és quan l’il·luminat de torn ens diu allò de «els risc zero no existeix», que tot i ser empíricament inqüestionable, és demagògia de la grossa.
Quan la Shell volia comprar la planta que després va ser IQOXE i es va tirar enrere perquè calia una inversió massa gran per fer que fossin instal·lacions segures, algú havia de fer alguna cosa, algun inspector, algun assessor o algun expert havia de posar fil a l’agulla.
Les grans empreses que necessiten l’òxid d’etilè per guanyar-se, lícitament, els seus beneficis, potser haurien d’haver fet alguna cosa. Si el polígon te raó de ser és perquè la proximitat de les empreses és rendible, molt bé, però han d’assumir que això comporta també la necessitat d’implicar-se en la seguretat de tot el conjunt. Si a casa tinc els millors extintors del món, però el meu veí es dedica a fer foc al mig del menjador, tard o d’hora acabaré malament. També podem fer servir l’exemple que tenim més proper: si els europeus ens posem moltes dosi de la vacuna anti Covid, però deixem Àfrica sense vacunar, doncs no ens en sortirem. És a dir, si una empresa posa tots els seus esforços en produir amb seguretat però tolera, permet, amaga que la del costat ho fa malament, tard o d’hora li afectarà. Caldria que aprofitessin la «sort» que la planxa metàl·lica impactés en un pis i no en un dels seus dipòsits. Ningú pretén el risc zero, però les instal·lacions d’IQOXE eren la crònica d’una mort anunciada.
Ara anuncien a cop de titular inversions. IQOXE inverteix en millorar la seguretat, la Generalitat inverteix en millorar-ho tot, caram! Què bé que estarem!!. NO M’HO CREC. Només un parell d’exemples. El 18 de juny de 1987, Josep Lluís Carod Rovira signava un article publicat al diari AVUI on deia; « Viure a Tarragona ha esdevingut no sols una aventura, sinó un risc permanent. Per això es fa imprescindible i urgent que els tarragonins coneguem els perills de la indústria que ens envolta, que sapiguem les mesures de seguretat en cas d’emergència i que fem valer els nostres drets a l’hora d’exigir responsabilitats i compensacions per continuar en mig del polvorí, vivint malgrat tot en la ciutat que estimem». AMÉN
El 20 d’abril de 1994 es va signar un conveni entre l’AEQT i la Delegació del Govern de la Generalitat. En el seu article segon es pot llegir: «Que AEQT comparteix i s’identifica amb la voluntat de l’Administració d’informar adequadament a la població de possibles riscos greus de les activitats industrials i també dels incidents que sense revertir gravetat, poden infondre preocupació o alarma en els ciutadans». NO M’HO CREC. 35 anys escoltant els mateixos missatges, 35 anys de perdre la confiança poquet a poquet, 35 anys de promeses mai complertes, 35 anys de contes de fades.
Ja no tenim confiança, gens ni mica. Ni en l’Administració que té la obligació legal de tenir cura de les necessitats dels seus administrats. Ja no tenim confiança, gens ni mica, en les empreses que guanyen grans beneficis mirant cap a una altra banda en temes de seguretat. La seguretat no és cara ni barata, és inestimable, exigible, imprescindible. Si us plau, no ens calen grans inversions en organitzar simulacres, instal·lar sensors, sirenes o el que sigui, si no existeix confiança res funcionarà.
Cal compromís, calen accions, cal que els responsables assumeixin públicament els seus errors. Si existeix confiança, la comunicació és fàcil, instantània i efectiva, qualsevol problema es pot resoldre. De fet, la confiança és un element que soluciona dificultats per sí sola.