Actualment Molnàs forma part de Tarragona. Poca gent s’imagina que aquest barri, juntament amb Ferran, fa 70 anys formava part del terme de Tamarit. Va ser l’any 1952, quan es va dur a terme l’annexió amb la ciutat. Tot comença l’any 1881, quan l’ajuntament de Tamarit demana l’annexió a Tarragona en una reunió. Aquesta petició es fa arribar a l’autoritat provincial, però fins al 3 de juliol de 1882 no reben cap mena de resposta. Qui es pronuncia sobre tot el procés és la Diputació de Tarragona que explica que «l’expedient es troba a la Comissió Provincial, i està pendent dels informes demanats al consistori d’aquesta capital». Uns mesos després, el 13 d’octubre de 1882, la regidora de Foment de l’ajuntament de Tarragona indica que accepta la unificació, i que així ho ha fet saber a la Comissió Provincial, on s’està pendent d’una resolució. El temps passa, però l’annexió no es produeix. Ningú sap ben bé perquè, ni hi ha documents que indiquin què és allò que va passar per no poder concloure aquesta unificació que sembla que tothom hi estava d’acord. De fet, no es converteix en una realitat fins al 1952, gairebé un segle després que la proposta es posés sobre la taula. Els protagonistes de l’annexió van ser l’alcalde de Tamarit, Josep Vives Argilaguet, i l’alcalde de Tarragona, Enric Olivé Martínez. El 18 de juliol del 1952 es van reunir a Molnàs amb els seus secretaris corresponents per completar la fusió voluntària que ja s’havia publicat al BOE el 28 de gener de 1951 i que s’havia decretat pel Ministerio de Gobernación el 22 de desembre de 1950. «Mon pare en aquell moment era l’alcalde de Molnàs, i ell era favorable a la unificació, però hi havia altres persones que no ho veien amb tants bons ulls», assegura Xavier Virgili, fill d’Eugeni Virgili, el darrer alcalde de Molnàs. De fet, en aquesta trobada es van comunicar que s’havien modificat els límits per part del Instituto Geográfico y Catastral, i aquest fet, feia possible la fusió. El fill de l’alcalde continua dient que “es van prometre diferents coses, algunes es van complir, i d’altres no”. Amb l’annexió, Tarragona guanyava més de 6 km de costa des de la platja Llarga fins a la platja de Tamarit, la qual cosa suposava un impuls pel turisme d’aquella època, i els monuments de la Torre dels Escipions, la cantera del Mèdol i el castell de Tamarit, entre altres. En total, una extensió de més de 1.850 hectàrees.
La veïna del poble Montserrat Magriñà Fortuny va viure tot el procés. Reconeix que «va costar molt que l’annexió es dugués a terme, però al final es va tirar endavant». Continua explicant que «Ens havien promès moltes coses, com el subministrament elèctric i la línia telefònica, que no en teníem, i per aquest motiu ho veiem bé». Ho veu diferent Gerard Elias, un veí que s’ha dedicat a recuperar la història de l’antic poble. Assegura que a la gent en aquell moment li era igual, no tenien una preocupació molt profunda per la qüestió. Comenta que «a Molnàs no ens feien gaire cas i que no va ser fins més endavant, quan hi va haver l’alcalde de barri delegat de l’alcalde de Tarragona als anys 70 i 80, Antoni Pueyo, quan es va començar a prestar atenció al poble». Elías diu que «Tarragona volia créixer, però el fet de no tenir terreny industrial ens perjudicava, per això l’annexió va costar més».
Electricitat, aigua i telèfon
L’annexió de Molnàs i Tarragona va comportar molts canvis per aquell poble que majoritàriament es dedicava a la pagesia. Així com explica Montserrat Magriñà, inicialment, al poble no hi havia telèfon ni llum, a diferència d’altres pobles del voltant. «L’aigua l’havíem d’anar a buscar a un pou, i no era bona per beure, la utilitzàvem per netejar els plats o altres coses similars» Comenta la veïna, que «hi havia cases que sí que tenien cisterna, i llavors no havien de sortir a abastir-se d’aigua».
Com a curiositat al bar de la Montserrat va ser el primer lloc on es va instal·lar el telèfon i tothom qui volia trucar anava fins allí. A canvi rebien un import que havien de reclamar al consistori tarragoní.
L’annexió amb Tarragona provoca que arribi l’electricitat, s’instal·li una bomba per l’aigua del pou i una línia telefònica i, posteriorment, amb els anys, s’asfalti l’únic carrer del poble. És evident que no es produeix tot de cop, sinó que es fa progressivament.
Els veïns recorden que el subministrament elèctric va tardar temps a ser una realitat, concretament no va ser fins al 18 de juliol de 1952. Aquestes són les compensacions que van rebre a conseqüència de la fusió. Per altra banda, Gerard Elías recorda que «Des de Molnàs es tenien deutes amb Ferran, i l’annexió faria que Tarragona se’n fes càrrec».
Un dels veïns que estudia tot aquest fet comenta que «Ferran inicialment va posar algun problema, però se’ls va convèncer perquè l’Ajuntament de Tarragona assumís els deutes que es tenien».
Un cop es fa efectiva l’annexió de Tamarit a Tarragona, la visió en general era positiva, però és que també es rebia amb bons ulls la notícia a Tarragona. De fet, el Diario Español de l’època titulava: «La annexión de Tamarit a Tarragona: representa una gran importancia para el engrandecimiento de la ciudad».
El turisme: un punt d’inflexió
L’explosió del turisme de sol i platja va ser clau pel creixement de Molnàs. Des dels anys 60 i amb la creació de diferents urbanitzacions al seu voltant, el nombre de residents ha crescut exponencialment.Amb tot plegat, tot i ser un indret amb molta història, el creixement d’urbanitzacions i la pèrdua d’actes culturals i festius com a element de cohesió i d’identitat ha provocat que siguin cada cop menys les persones que encara tinguin consciència de poble i existeix el risc que tot el llegat dels seus avantpassats quedi en l’oblit.
