La tarragonina Montserrat Castro Grima ha estat relligadora durant tota la seva vida laboral, que fa poques setmanes ha finalitzat. «Ara sovint en diuen enquadernadors, però la paraula autèntica era relligadors», m’apunta amb el coneixement que atorga l’ofici. Fa bé de precisar-ho, perquè tot i que avui el ‘Diccionari’ de l’Institut d’Estudis Catalans dona els dos mots com a sinònims, enquadernar realment significa posar les cobertes a un llibre. En canvi, relligar inclou molts més matisos i fases d’aquest treball artesà.
Qui hagi visitat l’Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona haurà comprovat com el Consell municipal, la primitiva denominació de l’actual ajuntament, ja relligava els seus llibres oficials, sobretot d’actes i de clavaria o comptabilitat.
Hem de pensar, doncs, que almenys des que conservem aquesta documentació, amb el Liber consiliorum civitatis Tarracone de 1358 – 1360, algun artesà tenia encomanada la tasca d’aplegar fulls, relligar-los i protegir-los amb unes cobertes per conformar un llibre. Coneixem la llarga consuetud de reutilitzar un material tan valuós com el pergamí per dotar-lo de cobertes.
L’Estel d’Or
El primer taller en què la Montserrat treballà fou L’Estel d’Or, al núm. 9 de les Escales d’Arboç des de 1966, en la frontera entre el districte de la plaça de la Font i el que ella denomina la Part Alta, «que realment comença al carrer dels Ferrers».
Ha estat en aquesta darrera via on ha acabat la trajectòria laboral, en aquest cas a la històrica Impremta Virgili, que també té cura d’enquadernacions. Cal cercar els orígens d’aquesta casa en Josep Pau Virgili Sastre, l’avi Virgili, qui el 1909 s’inicià en l’ofici en la Impremta Pàmies per després passar a l’Arís i, finalment, fundar Successors Torres & Virgili.
La Montserrat tingué com a mestre Carles Clanxet, propietari de L’Estel d’Or i persona formada amb els monjos del monestir de Sant Cugat del Vallès, cenobi amb un taller propi.
Potser l’objecte més odiat per un relligador són les grapes dels fascicles
Ella també exercí l’ofici en una altra impremta local, Sugrañes, on estigué deu anys. «Antigament hi relligàvem els llibres de comptabilitat de tots els ajuntaments de les províncies de Tarragona i Lleida, i arreu sobretot les enciclopèdies i obres per fascicles. No sé quants ‘Monitors’ hauré relligat!», exclama referint-se a la popular enciclopèdia editada per Salvat entre 1965 i 1973, amb dotze volums i l’índex: un dels Google de l’època.
Taller i domicili
A Tarragona també hi havia altres relligadores, com «el taller d’un matrimoni a l’avinguda Catalunya o L’Estela, a la Rambla Nova 12». Carme Estela i Folch, la vídua Pallach, visqué entre 1909 i 1988, i fou la primera Tarragonina Fidel el 1979, en la segona edició d’aquest guardó convocat per Òmnium Cultural.
El primer se l’havia endut precisament l’avi Virgili l’any anterior. «El pare de la senyora Estela ja era relligador», anota la Montserrat.
Però no tots els encàrrecs són fàcils. «Avui les biblioteques restauren llibres malmesos o hi ha clients que volen un acabat personalitzat». Un dels darrers treballs que ha fet ha estat una col·lecció completa de la revista infantil ‘Cavall Fort’. «També fa poc vaig arreglar el llibre d’honor de l’Ajuntament de Tarragona, en què signen les personalitats destacades.
És un llibre obrat pel senyor Carles Clanxet, amb unes cantoneres molt lluïdes a càrrec del joier Joan Blàzquez», destaca. «Hi ha un treball que no pots fer al taller: els Protocols de Notaria, que no es poden treure fora. És la relligadora qui s’hi desplaça, i n’havia arribat a fer 50 volums per a una de sola!».
Per les mans de la Montserrat també han passat els exemplars relligats del ‘Diari’ i que conserva l’hemeroteca d’aquesta casa. Bons Reis!
