El seguici popular de Tarragona i el del conjunt del país no ha estat un ens inamovible al llarg de les centúries. Si no hagués evolucionat en característiques i nombre, probablement no hauria arribat fins avui. Un dels casos més clars és el ball de valencians, importat del País Valencià i esdevingut els castells actuals. Avui viatgem cap a un element desaparegut: el ball de Santa Fe.
Com ja apuntà el doctor Josep Romeu i Figueres el 1957, és el pont entre l’Antic Règim i la nova florida de balls de santes i sants viscuda al segle XVIII i la primeria del XIX, que en realitat es perllongà durant bona part d’aquesta segona centúria. Fou el primer nou ball parlat de caràcter religiós, que emergia en aquella fornada de teatralitat popular a Tarragona.
Joves menestrals
La confraria de la Santíssima Trinitat de fadrins o joves menestrals l’executà des de 1729 fins a 1804. Aquesta entitat tenia la seu social a l’església de Santa Maria del Miracle, sobre l’arena de l’antic amfiteatre romà, si més no entre 1744 i 1772, com documentà el pare Andreu de Palma de Mallorca.
No hem localitzat el text tarragoní, però es coneix un de castellà, estudiat per Albert Palacín l’any 2001 i pertanyent a un llibret trobat a Figuerola del Camp en una casa on havia habitat un prevere a cavall dels segles XVIII i XIX. No sabem cap vinculació concreta entre el poble de l’Alt Camp i l’advocació de santa Fe. En tot cas, les dates referents al capellà esmentat són coetànies a l’escenificació tarragonina.
A més, en anys propers als de la capital, es recull la representació a Valls el 1725, la Selva del Camp el 1737, l’Arboç el 1770, Vilanova i la Geltrú el 1771, Vilafranca del Penedès també el 1771, Reus el 1775, Alforja el 1784 i Sitges en una data indeterminada. Pròxima a les localitats penedesenques, hi ha Cubelles, vila citada en el text de Figuerola, detall que podria apuntar una procedència potencial: «De tus victorias en María / logras repetidas palmas, / y en Cubellas dupliques, / las que tus armas esmaltan», expressa un personatge, l’àngel.
Anotem que el lloc de Santa Fe, a cinc quilòmetres de Vilafranca del Penedès, és documentat el 1142, mentre que poc després, el 1189, s’hi esmenta la parròquia d’idèntic nom. En el cens de 1365-70 apareix el castell de Santa Fe, propietat de l’arquebisbe de Tarragona. Per tant, les connexions vilafranquines i tarragonines amb el petit poble de Santa Fe són provades.
Ara bé, el text referenciat no es basa en l’hagiografia o vida d’aquesta santa. No es tracta, doncs, d’una versió del Flos sanctorum, en la qual la jove occitana es negà a acceptar els amors d’un poderós prefecte romà, Publi Dacià, i per això patí martiri a la localitat d’Agen en temps de l’emperador Marc Aureli Valeri Maximià a la primeria del segle IV. La seva iconografia la mostra amb una graella a les mans –evidència que fou cremada–, a més de la palma com a icona dels màrtirs. Diu Palacín: «L’objectiu d’aquest ball és en tot cas descriure algunes mudances o canvis, per la influència de la santa Fe».
Argument
L’argument es desenvolupa a través d’una concatenació d’escenes. Un rei cristià rep l’ajut de santa Fe per vèncer l’enemic turc. El seu capità obté el mateix favor. Ambdós passaren de militars vulnerables a poderosos enfront de l’enemic. Anàlogament, un estudiant vencerà els seus adversaris pagans. Alhora, de cop i volta un rei moro es converteix de fidel de Mahoma a servidor de santa Fe. Per això, un moro «petit» ataca el monarca sarraí, qui ha renegat de les creences islàmiques.
Reduan, un antic rabadà, demana suport a santa Fe per lluitar contra el diable i alliberar un ermità. De fet, era un anacoreta fingit; en realitat, un cabdill de lladres. Volia que se l’endugués el diable, però tots els altres personatges combaten el maligne, de manera que l’avern restarà abatut sota el peu del mateix ermità que acabarà pregant ajut a Déu. Paral·lelament, l’almirall corsari otomà Khair ed-Din Barba-rossa, a la fi de la seva vida, es penedeix del mal que ha fet, s’agenolla davant santa Fe i n’obté el perdó.
El ball de Santa Fe de Tarragona i de les altres poblacions s’inserí decididament en el context de la teatralitat religiosa que estava agafant cos des de la dissetena centúria. Tot plegat, en el context de l’època barroca, un període per antonomàsia sinònim de la festa.
