Quan jo era molt jove treballava a casa amb el meu pare i la feina era intensa. Moltes hores dret i Casa Boada tancava en pic marxaven els militars a la caserna. En aquella època el que més esperava era tancar i sortir una estona. El més penós era fregar. Recordo que m’havia d’agenollar i omplir la ferrada d’aigua i agafar una baieta. Li posava una mica de lleixiu i un detergent. I vinga, genoll a terra, mullar el drap i a fregar. A més abans la gent molts cops escopia a terra.
Era molt penós haver de mullar i escórrer en aquella aigua bruta. Posar-hi les mans sense guants. I un cop la veies molt negra calia llençar aquesta infame aigua a la morera que hi havia davant del bar. Aquestes moreres del carrer van anar creixent fins que es van substituir per una altra espècie d’arbre. Es va fer perquè els veïns no volien moreres ja que sempre s’hi enfilaven xiquets a buscar fulles per als cucs de seda, que s’havien posat de moda, i alguns hi tiraven pedres per veure si baixava alguna fulla. Se li va demanar canviar els arbres al conseller senyor Josep Sabat Brasó, i ho vam poder solucionar. Per cert un d’aquests arbres nous es va trencar per un vendaval i el van haver de treure perquè va quedar al mig del carrer. Antigament aquests arbres no eren de l’Ajuntament, eren de la Diputació, ja que abans l’actual avinguda Rovira i Virgili era la carretera de Santes Creus, de la Diputació.
El senyor Sabat va ser conseller de l’Ajuntament de Tarragona entre el 1974 i el 1979 i no va cobrar res pel seu càrrec, encara va haver de posar. Va ser el qui em va ensenyar a conduir, juntament amb el senyor Leopoldo Riola de la Rica (de la gestoria Riola, primer a la plaça del Mercat i després a l’actual Rambla Nova). Vaig aprovar la primera, i crec que abans no deuria ser tan complicat com ara. Quan em vaig treure el carnet jo sabia portar motos i motos amb sidecar, i llavors vaig aprendre a conduir cotxes amb un SEAT 600, que era de l’autoescola, i vaig aprovar a la primera. El senyor Sabat era molt bona persona i tenia molta paciència i crec que tots els que van fer la pràctica de cotxe amb ell hi van quedar amics. A més et venia a buscar a casa i t’hi deixava.
Tornat al tema de la neteja del bar, això d’acotxar-se per fregar amb baietes va canviar gràcies al senyor Manuel Jalón Corominas (1925-2013), a qui se li va acudir fer unir una baieta a un pal, millorar-ho i posar un escorredor en una ferrada. Aquest invent va tenir un èxit espectacular i avui està en ús a tot el món i a ningú se li va acudir deixar de fer-lo servir. Senyor Jalón era militar de carrera i enginyer d’aviació, es va haver d’apiadar dels pobres soldats que eren obligats a fregar les casernes, amb aquelles ferrades plenes de brutes i fredes aigües que feien que al final et sortissin penellons a les mans. Aquest home va portar un gran benestar, i mai li podrem agrair prou l’invent del pal de fregar. Els pals van començar sent de fusta, per ser també d’alumini o de xapa folrada de plàstic.
Per poder fregar, o per netejar bé la roba, un element important és el detergent, bé sigui el terra o la roba. Un dels clients de Casa Boada era el Dr. Salvador Plaja i Ballester, que va ser professor de la URV i de l’antiga Universitat Laboral. Alumnes seus que venien a esmorzar em van explicar que el van venir a buscar empreses que feien detergents perquè els hi revisés o millorés les fórmules. Abans aquest tipus de detergent per a rentadores anava amb pots molt grans, avui es venen a preus més elevats i en quantitat més petita. A mi d’això el professor Salvador Plaja no me n’havia parlat, perquè era un tema de la feina, i parlàvem d’altres coses. Pel que em van dir el senyor Plaja va treballar en algun sabó que es va arribar a patentar. El professor Plaja en les seves estones lliures també ajudava a organitzar festivals de dansa de l’escola Artemis, on estava vinculada la seva filla. Un cop algú li va parlar de política i ell va respondre: «Per això hi ha unes ciències que estudien la política, jo vaig estudiar química». Ell tenia una cosa molt positiva, i és que tenia molta relació amb els alumnes. Es feia estimar i els ajudava a aprovar, també organitzava dinars. Un dels seus alumnes, actual professor de l’Institut Pere Martell, és el Dr. Guillermo Ruiz Magaz, amb qui hi he tingut molt bones converses. Quan l’Ajuntament de Tarragona va implementar l’Impost Activitats Econòmiques se’m va acudir anar a captar amb una guardiola, i recollir amb aquesta campanya particular els diners de l’impost. Això va ser el desembre de 1992 i el professor Salvador Plaja, que era molt de la broma, es va apuntar de seguida a la idea i va col·laborar tirant diners a la guardiola. Finalment no vam recaptar gran cosa, però ens ho vam passar bé i l’assumpte va sortir als diaris, amb una foto on el senyor Plaja tirava diners a la guardiola. L’impost d’activitats econòmiques finalment va desaparèixer però se n’han creat d’altres.
Un altre invent va ser la xeringa d’un sol ús. Abans eren reutilitzables. Recordo que abans quan et donaven una injecció havien de bullir la xeringa i l’agulla. Abans s’aprofitava gairebé tot avui ho llencem gairebé tot. També recordo les escombres que s’usaven eren de palma amb un pal de canya. A Tarragona hi havia dues fàbriques d’escombres. Últimament ja era un element històric avui les escombres són de plàstic, sense l’ànima de l’artesà que les acabava amb un detall personal com palletes de colors.
Ara recordo les inspeccions sanitàries de Casa Boada. El primer inspector que recordo va ser el doctor Salvadó. Passava periòdicament, t’assessorava amb un caràcter extraordinari en cada inspecció. Amb ell aprenies a buscar una solució a casa problema. Després va venir La senyora Parisi, que era Riudoms, aquesta senyora va agafar l’època que Sanitat demanava més requisits, per exemple això de les sortides de fums, rentavaixelles, i altres requisits a casa es va portar bé el tenia moltes deficiències sempre ens va ajudar donant temps suficient. Quan em va dir que canviava de zona vaig estar trist, després va venir un senyor que era de Reus, però no recordo com es deia. T’assessorava de les noves normes sanitàries, no recordo el nom, amb aquest senyor no vaig poder acomiadar-me. Recordo que Sanitat va prohibir l’ús de serradures, va ser una cosa dolenta. Les serradures anaven bé per no relliscar si el terra estava mullat, especialment darrere de la barra.
Quins records! El diari servia també per netejar vidres. És el gran canvi que va venir en aquest món d’higiene que el gran canvi va començar amb pal de fregar i ha anat a més, per facilitar la vida.