El Premi pendent

Olga Xirinacs, una dona generosa

No sabria dir ni on, ni quan, vaig conèixer Olga Xirinacs, però sí sé que vam connectar de seguida. Des del primer moment va obsequiar-me amb gestos d’una gran generositat que sempre els hi he agraïts, tenint en compte que, fins llavors, no havíem tingut gairebé cap tracte, atès que jo vaig instal·lar-me a Tarragona el 1976, tot i que abans ja hi havia fet els estudis de batxillerat.

Quan Ventura Gassol, tornat amb olor de multituds en uns anys on tot semblava possible, li havia de presentar el seu primer llibre, Botons de tiges grises, el 1977 a la llibreria de la Rambla, i el seu estat de salut no li ho va permetre, l’Olga va tenir el detall de demanar-me que ho fes jo. Va ser com una mena de baptisme de foc públic per a mi, davant els cercles il·lustrats de la ciutat, i d’aquell llibre sempre en recordaré uns versos que diuen «Veníem de camí i era setembre», versos que, com un ritual, vaig repetint-li a tall de salutació sempre que ens hem anat veient, al llarg dels anys. I el 1979, en acabar ella el seu mandat com a presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès, em proposà que la hi substituís.

Va fer-ho a la seva caseta de Mont-ral, en un dinar cordial, amb el seu marit, Vicenç Roca, amb qui compartí la vida fins que un mal fat se l’endugué i la deixà a ella en la soledat i la tristor de l’absència. Vaig dir que sí a la proposta i així va començar una aventura personal que, amb el temps, em va dur cap a diferents àmbits públics. I, encara, en néixer el nostre primer fill, Pol, va fer-li un acròstic, un petit poema que amb la primera lletra de cada vers feia el seu nom: «Pol, ets noi de bona estrella/, obre els ulls, mira la mar,/ la terra i la gent més bella».

Eren aquells anys que, amb ella, Teresa Comas, Francesc Roig, Jesús Figueres i jo mateix, anàvem a fer classes de català a Vila-seca, unes classes que tenien més d’encomanar coneixement i passió per la llengua, d’inversió nacional per al futur, d’aprofitament de les escletxes de llibertat que s’anaven obrint que d’adoctrinament fervorós en la dogmàtica de la ce trencada, la ela geminada o l’envitricollat món dels pronoms febles.

La vida i la mort davant
el Balcó

Va néixer al número 1 de la Rambla Nova, l’11 de maig de 1936, on la família s’havia establert el 1917 i per això li agrada de dir que és d’abans de la guerra, quan el conflicte bèl·lic era utilitzat com a referència cronològica. Viu al mateix lloc on va venir en aquest món, davant del Balcó del Mediterrani, privilegi que li permet de tocar ferro cada dia, de casa estant, i observar la passió per la vida dels que s’hi acosten per omplir-se els ulls de mar i d’horitzó i, més d’un camí, també adonar-se de la desesperança dels qui ja no tenen la il·lusió d’un paisatge llunyà on fixar la mirada.

Sempre ha viscut aquí, llevat de l’etapa en què va fer-ho al carrer August, quan es construïa el nou edifici del Balcó, just allà on un dia havia anat com a alumna al col·legi del Sagrat Cor. Dona d’una sensibilitat extraordinària per copsar la bellesa en l’indret, l’objecte o el moment més inesperat, l’ha sabuda recrear no sols amb paraules plenes de vida com a escriptora, sinó també amb melodies diverses, gràcies a haver fet la carrera de piano, i, fins i tot, amb un esclat virolat de colors en la seva condició de pintora.

En ple segle XXI, doncs, és una perfecta dona del Renaixement, atreta per totes les arts sense excepció. Potser per això, de joveneta, va ser lectora voraç d’autors i literatures tan diverses com representen l’irlandès James Joyce o el català Serafí Pitarra, aprofitant la biblioteca familiar al seu abast. Amb el temps, va sentir-se atreta per la novel·la policíaca i, sobretot, pels títols sorgits de la ploma del belga Simenon amb el seu comissari Maigret.

Als seus 86 anys n’ha vistes de tots colors i duu les maletes de la vida tan plenes com per saber distingir allò que és simplement superflu del que roman per sempre en el record i la vida dels altres. Qui, sense conèixer-la, se la pugui trobar un dia pel carrer, potser només hi veurà una senyora d’aspecte respectable, anònima entre la gent. Però, aquesta imatge d’aparença clàssica i reposada no és més que la cuirassa protectora d’una dona lliure que va per lliure, que escriu del que vol i que s’interessa per temes no sempre habituals, per més que fer-ho transgredeixi l’ordre establert i, a cops, pugui escandalitzar o sorprendre les ments sense ànima que l’escoltin o llegeixin, davant les opinions transgressores que sovint expressa.

Rere la senyora que us passa inadvertida ben a la vora, hi ha la dona inquieta que creuà l’atlàntic a bord del Queen Elizabeth i trescà per paisatges llunyans amb el mític Orient Express. Doblement fascinada per la mar i per la mort, tant la mort inesperada com la voluntària, bé que ho expressen els títols de les seves obres, com Zona marítima, Mar de fons, Pavana per un tauró, Marina, Cavall de mar, Suite marítima, El far del capità, L’aquari supermúsics: un concert al fons del mar, o bé Interior amb difunts, Al meu cap una llosa, Enterraments lleugers, Un cadàver per sopar, No jugueu al cementiri, Setmana de difunts, L’agonia de Severià Vargas, Relats de mort i altres matèries, Mòmies, L’escrivent de làpides, Triangles mortals o la sala dels difunts o Relats de mort i altres matèries.

I entre la mort i la mar, hi ha tota una vida per a preparar el te sota palmeres roges, mirar el sol a les vinyes o la pluja sobre els palaus, esperar el final d’estiu o una tarda a Venècia, mentre fon els dits entre grills de mandarina o pinta de xocolata els llavis que dansen. Colors, emocions, sabors, moments, matisos, tecles del piano de la vida que van sonant, instant rere instant.

L’escriptora de Tarragona

El 1969 va ser cap de l’agrupament escolta Verge del Claustre i després de tota la demarcació, el 1971 va guanyar el premi de poesia a les Festes Pompeu Fabra, a Granollers, i el premi Joan Antònio i Guàrdias del Club de Joves.

Quatre anys després succeí J.A.Baixeras a la presidència d’Òmnium i cofundà el grup de poetes L’Espiadimonis. Única dona, amb Mercè Rodoreda, que ha obtingut el Mestratge en Gai Saber, el 1976 guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de l’exili celebrats a Lausana, el 1978 la Viola d’Or i Argent a Munic i, el mateix any, la Flor Natural als Jocs del Retrobament ja a Barcelona, on entrà a la festa literària de bracet amb Joan Miró. També el 1978 ingressà a l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Durant tres anys, a més, va escriure crítica literària a les planes del Diari de Tarragona i, en fer-ne 80, la ciutat va redescobrir, amb plaer literari i orgull tarragoní, la seva obra. Amb motiu del dia mundial de la poesia, el seu poema Preneu les roses fou l’escollit per celebrar la jornada i traduït a vint llengües. Ara mateix, l’ajuntament ha editat una Ruta literària per Tarragona en la qual és possible de recórrer indrets emblemàtics de la ciutat tal i com ella els ha descrits i veure la realitat des dels seus propis ulls, amb la mirada de qui és la figura literària més important de Tarragona del darrer mig segle.

Escriptora des de Tarragona

Fa pocs mesos confessava al Diari de Tarragona: «la meva carrera literària no ha sigut de regals». I així ha estat. Pot dir-se que plantant cara a l’adversitat, lluny dels cenacles literaris de la capital i algunes capelletes locals, aquesta escriptora completa ha obtingut tots els premis literaris possibles en llengua catalana, tant de poesia com de novel·la: Josep Pla, Sant Jordi, Ramon Llull, Sant Joan, Ciutat de Palma, Caravel·la, Ciutat de Badalona, Carles Riba, Crítica Serra d’Or, així com el reconeixement institucional i cívic amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla de la Ciutat de Tarragona i la distinció de Tarragonina Fidel d’Òmnium del Tarragonès. Amb prop d’una norantena de llibres publicats i centenars de planes a diaris i revistes, continua enganxada a internet, al collage i al scrabble, i escrivint, com a bona literata de raça que és. S’equivocaria, però, qui hi pensés com a escriptora només de Tarragona, perquè ella escriu des de Tarragona, però s’adreça a tothom, arreu del món.

Si bé fragments de la seva obra han aparegut en alemany, anglès, basc, espanyol, francès i rus, la traducció seriosa de la seva producció és una de les grans assignatures pendents. L’altra és la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, d’una vegada. Mentrestant, continua com sempre, sense padrins, irònica, mordaç, tenaç, guaitant la vida rere els finestrals que donen al balcó del Mediterrani, tot observant el món amb aquell punt d’escepticisme realista que, potser, no és altra cosa que «la fràgil esperança del poeta». Potser algú hauria d’informar el jurat del Premi d’Honor que, a Tarragona, sempre hi ha hagut honor i lletres catalanes i que, les darreres dècades, porten nom de dona i que es diu Olga.