Vaig criar-me al moll de la Cala. Hores i hores en companyia de mon iaio, Rafel, fent temps mentre esperàvem que tornés a port la barca de casa. Les andanes de barques d’arrossegament –arràs– eren la meua segona casa de menut. Per les cobertes, pescant al volantí llisses i doblades, m’embadalia veient com els mariners acabaven de fer la tria i estivar el peix per portar-lo a subhastar.
Al bo de l’hivern, quan no em deixaven baixar al moll a la tarda, esperava amb delit que mon pare arribés a casa per saber quin peix ens cruspiríem per sopar aquell dia. Quan al pic del fred portava galeres ovades era festa major. Les revifava amb aigua dolça a la pica de la cuina i m’hi entretenia fins a l’hora de fregir-les.
L’estiu que complia catorze anys va ser el primer que vaig embarcar-me com a mariner. En van seguir molts més. Després, acabats els estudis de periodista, vaig enrolar-me un any i mig. No va ser fins als vint-i-sis anys que em vaig desvincular professionalment d’aquell món d’escates que fa temps que va morint-se. Però encara avui el sento com a meu. No he escrit encara cap article que em faci sentir tan viu com el moment de descosir la corona i abocar el munt de peix a coberta. De tot això fa molt temps. Ho explico perquè el lector sàpiga que aquest és un text de combat que no té cap pretensió de ser objectiu. Parlo dels meus, de la meua gent.
La vida als molls i a les barques ha canviat, igual que el perfil de les marineries. Els esmorzars de barcada ja no són el que eren, costa trobar pescadors que sàpiguen, ja no adobar o fer entolladures, sinó els nusos més bàsics. Però si alguna cosa ha canviat de debò és la mirada de l’administració sobre els pescadors, des de ja fa molt temps considerats enemics als quals cal abatre. Pels governs els pescadors són poc més que terroristes ambientals. Un mal heretat i innecessari que cal extirpar. Això sí, sempre amb bones paraules.
Exagerat? Pot ser. Perquè el cert és que el que li fa nosa als governs és la pesca que no pot defensar-se, la d’embarcacions de capital familiar arrelades a la seva comunitat i sense les quals molts pobles de Catalunya –des de Roses a la Ràpita– no podrien explicar-se.
Una altra cosa és la gran indústria, les grans flotes de vaixells, en mans de fons d’inversió o capitalistes que només han trepitjat cobertes de iots i que no han navegat mai enmig d’un temporal, amb els quals els governs mantenen un altre tipus de relació. Però aquesta indústria no és la del Mediterrani, que és la que ara vol assassinar la Unió Europea amb la seva esbojarrada i criminal proposta de només deixar pescar les barques d’arrossegament 28 dies per any.
La confraria de pescadors de casa meva, a la Cala (l’Ametlla de Mar) fa temps que està presidida per una pancarta on es llegeix «Som pescadors, no delinqüents». Efectivament, no són criminals. Però fa anys que se’ls tracta com a tals. Fins al punt que en un país en què delictes com el furt i el robatori surten gratis, la centenària tradició de portar peix de les barques als veïns de l’escala o als amics mereixi una atenció i persecució obsessiva per part de la Guàrdia Civil i els Mossos.
La proposta de la UE és la darrera punyalada a un sector que serveix de cap de turc perquè els professionals lobbistes del negoci de l’ecologisme puguin apuntar-se una victòria al Mediterrani europeu. En el món de la pesca, l’arrossegament és la baula més feble i la que més mala fama acumula. Un cap vistós i fàcil de lliurar –pel reduït impacte en el PIB i per la poca tradició de combat dels pescadors a l’hora d’organitzar una lluita de resistència efectiva– pels buròcrates de Brussel·les que viuen encapsulats dins del seu castell de privilegis.
La UE pretén assassinar un petit sector econòmic, però això no és ni de bon tros el més important. Claven també la punyalada a una manera de viure i estar al món, destruint els lligams de comunitat que donen sentit als nostres molls i a les nostres llotges. Un sentit que travessa amb el fil del temps del passat al present, i que la UE pretén evitar que s’estengui també cap al futur. Són, diguem-ho clar, uns pocavergonyes. Uns sinvergüenses, que diria mon pare, Josep de Favó, si encara visqués.
