Durant l’antiguitat la pedra va ser un dels principals materials utilitzats a la construcció. Cada ciutat va disposar de les seves pròpies pedreres locals, encara que va ser comuna la importació, generalment marítima, de materials aliens a la zona. Entre els materials de construcció de major exportació es troba el marbre.
Les principals pedreres tarraconenses estaven destinades bàsicament a l’explotació de pedra calcària, molt freqüent al voltant de la ciutat. Actualment es coneixen una desena de pedreres, encara que la més espectacular per les seves dimensions i l’estat de conservació és la del Mèdol.
La pedrera romana del Mèdol és una pedrera de pedra calcària excavada durant el període de la República romana i de l’Imperi romà de més de 200 metres de llarg i entre 10 i 40 metres d’ample. Va servir per construir els edificis més importants de Tarraco (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, actual Tarragona), capital de la Hispània Citerior durant la república.1 El planter té parets gairebé verticals de fins a 12 metres i en el centre de la pedrera roman una agulla testimoni (una columna de la roca original intacta), freqüents en les pedreres romanes.
La construcció és una gran foia de més de 200 metres de llargada i una amplada d’entre 10 i 40 metres, produïda per la constant extracció de pedra en època romana. Al centre de la pedrera s’alça una agulla de pedra de 16 metres d’alçada que marca la cota original de la roca abans d’iniciar-se l’explotació. Es calcula que d’aquesta pedrera es van extreure aproximadament un total de 50.000 m3 de pedra amb la qual es van bastir diversos edificis.
La pedra del Mèdol és una lumaquel·la micènica de color groguenc daurat, molt fàcil de treballar, amb què es van construir un gran nombre dels edificis romans més importants de Tarraco. Possiblement, aquesta pedrera també va ser utilitzada en època medieval. Aquesta roca, encara que inadequada per a l’arquitectura romana més destacada de la ciutat, sí que va servir per al gruix de la construcció romana i per l’arquitectura medieval de Tarragona, com ara la catedral de Santa Tecla.
El trasllat dels carreus a la ciutat es va realitzar a través de la Via Hercúlia, coneguda després com a Via Augusta, que es trobava a escassa distància de la pedrera, fet que va facilitar el trasllat.
En l’actualitat, les condicions ambientals de la foia han creat un microclima que l’ha convertit en un espai d’elevat interès ecològic. Les restes de l’antiga pedrera s’ubiquen en un punt molt pròxim a la Via Augusta, que va ser una de les principals vies de comunicació de l’imperi el traçat és seguit per l’actual carretera nacional 340 entre Barcelona i Tarragona. Aquesta via va servir per al trasllat d’uns 50 000 metres cúbics de pedra, principalment al llarg dels 6 km que separen la pedrera de Tarraco.
Actualment, l’equipament es troba gestionat pel Museu d’Història de Tarragona i les instal·lacions es poden visitar fàcilment so s’accedeix des de la carretera nacional 340 o des de l’autopista AP-7, a l’altura de la Móra.