M. Conxa Torres (Riudoms, 1963) va estudiar magisteri i en una primera etapa va exercir com a mestra d’Educació Infantil. Després, va llicenciar-se en Pedagogia i es va doctorar amb la Tesi sobre l’Educació i la Unió Europea. Actualment, dóna classes a la Universitat Rovira i Virgili (URV) als alumnes dels graus d’Educació Social i Pedagogia. La seva trajectòria professional sempre ha anat de la mà de la docència, des del món del lleure fins a l’àmbit formal, des de parvulari fins a l’educació d’adults. També ha estat implicada en moviments socials i culturals i actualment és la presidenta de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya.
Per a vostè, la docència ha estat una vocació innata?
Sí, ja que des de ben petita ja jugava a fer de mestra.
D’aquest joc simbòlic a la realitat, què s’assembla i què no?
El fet de gaudir de les activitats, que mai és igual, que sempre tens persones diferents i, per tant, reptes diversos. I també que a la primera classe sempre estàs nerviosa per saber com encaixaràs amb els alumnes i com els estudiants encaixaran amb tu. Aquesta emoció que té la docència em motiva moltíssim i és molt interessant.
Aquest nus a l’estómac el primer dia de classe perd intensitat amb el pas dels anys?
Suposo que hi haurà persones que sí i d’altres que no. En el meu cas, en la primera classe sempre estic a l’expectativa de si els alumenes veuran bé el projecte que vull fer, les meves maneres de fer, si els agradarà... Per això, m’agrada saber també què els interessa i què esperen de l’assignatura.
Què és el primer que els hi pregunta?
El primer és d’on venen i què esperen dels estudis en si, ja que tinc alumnes de Pedagogia i d’Educació Social; què esperen de l’assignatura que imparteixo, què és Política i Gestió Educativa per ells... De fet, quan senten el concepte ‘política’, no tenen una percepció massa positiva. La meva missió és transformar aquests aspectes negatius en positius.
En quins pilars es fonamenta per promoure aquesta transformació?
La meva tesi doctoral va ser sobre l’Educació i la Unió Europea, per la qual cosa m’agrada molt Jacques Delors, qui parla de quatre pilars: saber, saber fer, saber estar i saber conviure. A l’aula hi ha persones, ideologies i cultures diferents i, per tant, la convivència i el respecte és el més important que hem d’aconseguir.
La convivència i respecte, amb els anys, s’han transformat?
Depèn. En els darrers anys, els alumnes tenen ganes de reflexionar i són més crítics, és a dir, volen saber per què fem una cosa i no una altra. Per això, intento fer-los participar molt a classe, cosa que els ajuda a fer evolucionar les idees i els pensaments. Una altra proposta és la de fer petits projectes que donin respostes concretes a necessitats concretes (APS, COIL). A més, cada grup és diferent i aquesta és la riquesa de la docència.
Com treballa la convivència a l’aula?
Realitzem algunes pràctiques i dinàmiques de grup, revisem pel·lícules, textos... A més, per tercer curs consecutiu, realitzem un projecte COIL (Collaborative Online International Learning) amb estudiants de Mèxic. Realment, l’aprenentatge de conèixer els altres, veure maneres de treballar diferent, etc., els hi dóna unes perspectives i competències molt importants i amb molt bons resultats. Actualment, treballem al voltant Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), els alumnes de Mèxic ho treballen a l’assignatura d’Ètica i nosaltres a la de Política, sempre des d’una perspectiva pràctica, és a dir, anem més enllà d’uns macro-objectius que algú va pensar, per centrar-nos en la micro-transformació per poder canviar moltes coses.
En aquesta convivència i respecte, l’ús de les noves tecnologies com els influeix als alumnes?
Les transformem en aspectes positius i sobre aquesta temàtica també treballem reportatges i articles que facin pensar i repensar la dependència o no de les noves tecnologies. El que és cert és que la pandèmia ha fet que augmentés el temps davant la pantalla.
Què aporta la micro-transformació en el dia a dia de la societat?
M’agrada molt la frase Pensar en grande y actuar concreto. Jo no puc aturar les guerres, però si que, quan sorgeix un conflicte en el grup, puc contribuir a resoldre’l a través del diàleg. Hi ha una imatge molt bonica que diu que una cascada comença amb una gota d’aigua, és a dir, cadascú de nosaltres som una gota d’aigua que podem fer alguna cosa per canviar el món.
La responsabilitat és de tots i quan es parla d’educació, qui és el responsable?
Totes les decisions tenen conseqüències i en això també hem d’educar. Ningú és perfecte, encara que siguem persones meravelloses. Com deia el pedagog Adolphe Ferrière dels fracassos y dels conflictes se n’aprèn, és a dir, els conflictes que es generen contribueixen a evolucionar.
Parla de convivència, respecte, responsabilitat... valors que en la seva trajectòria com a contacontes també ha transmès.
Quan treballes amb infants, a través dels personatges intentes que els contes que expliques ensenyin alguna cosa, és a dir, que sumin aprenentatges, però també ens divertim.
En una maleta imaginaria, quins contes hi porta?
Viatjo amb El nen nou i diferent, El nen estel, Mi vida con la ola, El gall pic, etc. i el meu primer conte publicat: Sóc més que un rellotge. Història del rellotge de la Prioral de Reus.
Per a vostè, un o una contacontes quines qualitats ha de tenir?
Va bé tenir algunes tècniques teatrals, cosa que m’ha donat el món del lleure i estudiar teatre, però el més important és mostrar il·lusió per comunicar i transmetre allò que vols explicar. Va molt bé jugar amb la imaginació i explicar els fets com anècdotes personals, encara que no ho siguin. És a dir, si t’emociones, arribaràs al cor dels infants.