Tanquem la raó al calaix i deixem que la disbauxa prengui els carrers, perquè el Rei Carnestoltes ja és aquí i amb ell, els Set Pecats s’escampen desfermats abassegant les virtuds sempre tradicionals.
L’ambient s’encén amb els tabals del Ball de Diables de Reus, que reapareixen com en segles passats obrint pas a la comitiva més irreverent de l’any. Amb el foc com a testimoni, el rei de la rauxa desfila envoltat de les seves criatures fidels; de la Luxúria, que sedueix amb mirades descaradesfins a la Ira, que es desferma amb cada pas, acantonant la Mandra que s’arrossega esmaiada. Les virtuts, sensates i assenyades, es retiren als racons més foscos de la ciutat mentre, la Gola devora i la Supèrbia alça el cap sense oposició. En aquests dies de bogeria, la Prudència emmudeix, la Moderació es dissol en el vi i la Humilitat queda trepitjada pel frenesí els pecats.
La seva entrada triomfal és una cerimònia de transgressió, un pacte tàcit amb la ciutat: durant aquests dies, no hi ha llei més gran que la del Carnaval. Els tambors retrunyen, les torxes cremen, i entre crits d’eufòria i rialles sense mesura, el pregó ressona davant l’Ajuntament. El Rei Carnestoltes, amb veu solemne i burleta, decreta l’inici de la festa, convidant tothom a deixar enrere la rutina i lliurar-se a la bogeria.
Però aquest any, el pregó no ha estat només una crida a la disbauxa. Amb el seu to satíric i desvergonyit, el pregoner ha fet un repàs de totes les injustícies que han sacsejat la ciutat els darrers mesos. Amb ironia punyent, denuncia les promeses incomplertes, les polèmiques urbanístiques i les decisions absurdes que han sacsejat els reusencs. No hi ha hagut autoritat que s’escapi de la seva llengua esmolada, i mentre els espectadors esclaten en rialles, queda clar que la crítica i la festa, a Reus, van sempre de la mà. I així, sota un cel incendiat pels dimonis reusencs, la ciutat es rendeix al seu destí: la festa ha començat, i res ni ningú la podrà aturar.
