L’escriptor Xavier Amorós i l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner han centrat la política municipal de commemoracions de 2023, mentre que el protagonisme pel 2024 se l’endurà el pintor Marià Fortuny i Marsal (Reus, 1838-Roma, 1874) en el 150è aniversari de la seva mort. I ja s’anuncia que el plat fort d’aquest tipus d’esdeveniments culturals arribarà el 2026 amb el centenari de la mort de l’arquitecte Antoni Gaudí.
Dedicar una programació anual a Fortuny amb un contingut a l’alçada del personatge és un repte, més quan tan sols ha passat una dècada del darrer Any Fortuny, celebrat entre 2012 i 2013 per commemorar el 175è aniversari del naixement. I entremig el Museu del Prado li ha dedicat una gran exposició antològica.
En qualsevol cas, la vida i obra del pintor espanyol amb més projecció internacional del segle XIX i el primer artista català de fama universal continua oferint noves troballes, com va deixar palès no fa gaire al Centre de Lectura l’historiador de l’art i conservador del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) Francesc Quílez amb la conferència L’obra de Marià Fortuny revisitada. Novetats al voltant de la seva producció pictòrica. Fa un parell d’anys, Quílez i la documentalista del museu Mireia Berenguer van localitzar en una col·lecció privada d’Anglaterra una obra mestra desapareguda de Marià Fortuny, El pati de l’Alberca a l’Alhambra, a la que s’havia perdut el rastre des de feia un segle.
El quadre retrobat
La història és la següent. El 1873, a Roma, un fotògraf va retratar el taller de Fortuny. A la imatge, entre nombroses pintures i peces diverses, hi destaca un quadre inacabat de més grandària que la resta, col·locat sobre un cavallet. Malgrat la distància i l’escassa definició de la foto, el quadre que estava pintant Fortuny va ser identificat clarament com El pati de l’Alberca, iniciat el 1871 durant la seva estada a Granada.
Uns mesos després de la fotografia, el 21 de novembre de 1874, el pintor reusenc va morir i a l’any següent la família va vendre les pertinences que guardava a l’estudi de la vil·la Martinori de Roma. En una subhasta celebrada a l’Hôtel Drouot de París, l’atelier de Fortuny va despertar l’interès de col·leccionistes de tot el món i les peces van assolir cotitzacions elevadíssimes.
El pati de l’Alberca a l’Alhambra, taxat en 5.000 francs al catàleg de la subhasta, va ser comprat per 27.000 pel marxant francès Adolphe Goupil, que cinc anys després el va revendre al col·leccionista i milionari americà William H. Stewart. Segons Francesc Quílez, Stewart va proposar a Raimundo de Madrazo, cunyat de Fortuny, que acabés l’obra, però el pintor, que va arribar a tenir l’oli al seu taller, va refusar finalment la idea.
Stewart va ser el més gran col·leccionista d’obres de Fortuny i la seva pinacoteca va ser subhastada el 1898 a Nova York arran de la seva mort i a partir d’aquí es va perdre la pista d’El pati de l’Alberca. Només hi havia constància que el 1920 va ser exposat a Londres i, gràcies a la recerca de Quílez i Berenguer, ara sabem que està en una col·lecció privada anglesa, el propietari de la qual roman en l’anonimat.
Un segle després de ser vist per última vegada, El pati de l’Alberca va ser exposat el 2022 a Granada en la mostra Sobre l’Alhambra en l’art modern, un recorregut pels cent cinquanta anys de fascinació artística pel monument granadí, iniciada precisament per Fortuny el 1870, any que marca el començament de la projecció internacional de l’Alhambra.
És evident que la transcendència artística de Marià Fortuny i Marsal continua donant per molt i, com no podia ser d’altra manera, el Govern de Catalunya ha inclòs els 150 anys de la mort del pintor en la relació d’esdeveniments i personalitats que seran objecte de commemoració per part de la Generalitat el 2024.
Un escriptor i la seva sexualitat
Per contra, resulta sorprenent que en aquesta llista d’efemèrides no figuri el centenari de Joan Ferraté i Soler (Reus, 1924-Barcelona, 2003). L’enorme bagatge literari i intel·lectual de l’escriptor, crític, traductor i professor reusenc, que va passar part de la seva vida a Cuba i Canadà, ha estat habitualment eclipsat per la figura del seu germà gran, el poeta Gabriel Ferrater. Però la publicació el 2018 d’un dietari personal inèdit al voltant del desig i l’amor homosexual ha redimensionat Joan Ferraté.
Del desig (Editorial Empúries) són tres diaris íntims escrits per Ferraté entre els anys 60 i 70, quan era professor a la Universitat d’Alberta a Edmonton (Canadà). Tot i que l’autor els va deixar preparats en vida, no van veure la llum fins quinze anys després de la seva mort. Els diaris parlen del desig eròtic des de la intimitat d’un intel·lectual homosexual i tracten de manera explícita la pederàstia a partir de la relació que l’autor va mantenir mentre vivia al Canadà amb el jove Daniel. Ferraté la deixa al descobert d’una manera crua i agosarada, sobretot si tenim en compte l’època en què van ser escrits.
L’impacte de la seva publicació va ser gran, com es pot comprovar veient tot el que es va dir i escriure sobre ells. Hom va coincidir que els diaris engrandeixen encara més la potència del personatge i la seva obra –que en aquests escrits introspectius assoleix un nivell literari altíssim– i refermen Ferraté com una figura eminent de les lletres catalanes. «Un exemple de màxima exigència literària, de màxima integritat moral, de màxima independència personal», va escriure Javier Cercas.
Sobta que un intel·lectual d’aquest calibre, que a més va intentar viure lliurement la seva opció sexual en una societat que la condemnava, no mereixi cap consideració per part de la Generalitat. Queda per saber com l’homenatjarà la seva ciutat natal.
