La reusenca Lídia Papió tenia clar, des que era una adolescent que de gran es dedicaria a la música professionalment. Va començar a estudiar a una escola privada a Reus i després a Barcelona, i per retocar la tècnica es va atrevir a marxar cap a França. Finalment, va acabar al carrer al Conservatori Liceu de Barcelona. Va estudiar cant, però la seva vida és el piano.
Ha dedicat tota la vida al piano només?
- Només al piano, sí. Vaig estudiar alguna cosa de cant, però molt superficialment. Gràcies a la meva professora Rita Torres, qui em va obrir la visió que tenia de la música, em vaig endinsar en aquest camp de ple. És una especialitat on has de dedicar moltes hores, però si t’agrada... Quan vaig acabar la carrera, vaig treballar en diferents escoles de Tarragona, Mataró, El Vendrell, etc. També, però, comptava amb alumnes de Reus als qui donava classes particulars. Vaig aglutinar un bon grapat, i vaig decidir obrir una escola de música.
- Què va succeir, doncs?
- Em vaig col·locar en el pis que va ser dels avis, i bé, ja fa quinze anys que vaig obrir l’escola. Sembla mentida, però el temps passa molt de pressa. Els primers cinc anys no teníem cap nom oficial. El nom de Gínjol el vam escollir en una celebració amb els alumnes. Els vaig fer omplir paperetes amb els noms possibles i van anar a parar tots cap a una urna. ‘Gínjol’ ja ens descriu prou bé, ja que som espontanis, actius i ens agrada el contingut musical més fresc.
- Hi ha alumnes de totes les edats, a més?
- Els més petits tenen tres anys i els més grans voregen els 70. En molts casos, són avis d’alumnes. És un mite que la gent gran no pugui començar a fer música. El seu al·licient és que tenen moltes ganes, i això fa que treballin força. Molts adults estudien ara, perquè ho havien volgut fer tota la vida. Ara poden. Aquí a l’escola donem una atenció personalitzada, ens adaptem a l’alumne, perquè no tots tenen la mateixa rapidesa per assolir els coneixements, ni la mateixa capacitat. El món de la música és molt personal, té una part intel·lectual i una altra d’habilitat.
- Tothom pot fer música? Hi ha persones amusicals?
- No ho crec jo. No tothom pot ser músic professional, és evident, però tothom pot tocar un instrument ben tocat, i pot expressar una part d’ell mateix en el camp de la música. La clau és que un vulgui. Els nens i els adults han d’entendre que la part fonamental és practicar a casa. La música és un treball de formiga. He vist molts casos de nens que els ha costat molt avançar, però que han tingut força de voluntat i ho fan.
- Com se sent quan veu bons resultats?
- És gratificant, perquè tenim molts alumnes que fa molts anys que vénen, i els coneixes molt. Fem un concert a final de cada trimestre i els assoliments són profitosos. En molts casos tenim alumnes des que tenien 7 anys. Veure com han avançat és un premi.
- Què en diu del teixit de reusencs formats en la música?
- Crec que és molt gran. Hi ha moltes escoles que es dediquen a formar músics. A banda del Conservatori municipal, hi ha una gran oferta d’escoles privades. Trobo que hi ha força feina. Tot i haver-hi crisi, nosaltres sempre hem anat treballant. Hi ha hagut interès i moviment. Un altre tema és que els nens tinguin o no una sèrie de facilitats per poder tocar en algun lloc o dedicar-s’hi professionalment.
- A l’escola hi ha molts que s’hi vulguin dedicar?
- Són pocs més aviat. Nosaltres el que volem és que tothom gaudeixi de la música. Jo sé que quan marxen d’aquí segueixen tocant, fan grups de música...
- Què ha fet pel seu compte?
- No m’he aturat mai. He fet diferents concerts de cambra amb violinistes, flautistes i cantants. Ara, sense dubte, m’agradaria fer alguna actuació com a solista. De fet, m’estic preparant per dur a terme alguna, ja arribada la primavera. Acostumo a tocar les peces que m’agraden de compositors del segle XX, com ara Debussy i John Smith, per exemple. Pel que fa als autors que aprenem a l’escola, també són força actuals, com és el cas de Ludovico Einaudi, Joe Hisaishi… No és ni jazz ni clàssic, sinó una barreja.