La història del procés de beatificació d’Antoni Gaudí va arrencar a Riudoms fa 33 anys. El Divendres Sant de 1992, un 14 d’abril a la tarda, a les portes dels Jocs Olímpics, el mossèn Ignasi Segarra va fer el sermó de les Set Paraules en aquest municipi del Baix Camp. El va il·lustrar amb frases de l’arquitecte que encapçalaven cada capítol d’una biografia que s’acabava de publicar. En sortir de l’Església de Sant Jaume, el sacerdot es feia creus que Gaudí no estigués beatificat. Pensava que s’havia de tirar endavant aquest procés fos com fos. I d’aquella Funció de l’Agonia de Riudoms en va sortir la gènesi. Ignasi Segarra, juntament amb el biògraf de Gaudí Josep Maria Tarragona, van començar a articular la santa candidatura. I la via va ser una associació civil a favor de la beatificació, que es va constituir a la Generalitat el 10 de juny d’aquell any i que tenia l’arquitecte José Manuel Almuzara com a president.
Els dos precursors, Almuzara i Tarragona, atenen el Diari per explicar els motius que van incentivar-los a arrencar el viatge. D’entrada, per Tarragona, la confirmació de Gaudí com a venerable significa «un pas importantíssim» i «pràcticament irrevocable». De fet, que el papa hagi autoritzat la continuïtat del procés fa pensar al biògraf que la decisió d’ungir-lo «no té marxa enrere». Per la seva banda, Almuzara es congratula de l’avenç i afirma que «és un goig molt gran». «Va ser un dia de llàgrimes i alegries; vaig rebre missatges de tot el món, com la Xina, l’Argentina i Itàlia», explica aquest arquitecte entusiasmat amb Gaudí en al·lusió a la seva tasca de «difondre Gaudí» que ha fet per tot el món des de fa tres dècades. La labor divulgativa s’ha centrat en descobrir, segons Almuzara, que l’artista va ser «un pioner de la sostenibilitat i la naturalesa», però també explicar que era «home i cristià», «la vida i les seves circumstàncies». «Gaudí et volia dir alguna cosa sempre i hem treballat per descobrir allò essencial que ens està comunicant», afegeix Almuzara.
«No es poden fer plans amb els miracles»
L’escenari idíl·lic és el 2026: inauguració de la torre de Jesús i beatificació de Gaudí. Però com s’ha explicat, falta que Gaudí intercedeixi en un miracle per ser beat. «No es poden fer plans amb els miracles», assevera Tarragona, que parafraseja Gaudí: «Sempre deia que tot és providencial, que el seu client, Déu, no tenia pressa». Per això el biògraf posa sobre la taula els riscos de connectar Gaudí amb la planificació. Diu que sempre han sortit malament, en referència a la construcció tardana de la Sagrada Família.
Almuzara i Tarragona van començar a treballar en la positio fa més de 30 anys. Pel camí hi ha hagut una recol·lecta de fonts documentals escrites i orals i una tasca de divulgació internacional. L’entitat va recollir els cinc testimonis orals que van conèixer Gaudí en persona, va parlar amb els fills d’aquells que l’havien conegut –familiars, veïns, clients, arquitectes col·laboradors–, van recollir el testimoniatge dels que havien escrit sobre ell havent-lo conegut i van recollir la informació dels estudiosos de l’arquitecte que no l’havien conegut.
En tot cas, el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, va constituir l’Associació Canònica per la beatització, que va prendre el relleu a la de caràcter civil. La nova associació va accelerar el procés i va enviar el 2023 la positio sobre la causa de la beatificació de Gaudí al dicasteri de les Causes dels Sants que ara ha estat acceptada. El president de l’Associació civil diu que, amb aquest canvi, el procés «ha anat més ràpid». De fet, Almuzara diu que va ser «sorprenent» perquè es pensava que podrien arribar fins al final del procés. «Ningú ens va dir que no podíem fer-ho i la veritat és que ens vam quedar a les portes».
En aquests 30 anys, han rebut diferents persones que s’han volgut acollir a Gaudí per a algún fet excepcional. Per exemple, Almuzara fa memòria i recorda que un jove que va aprovar el projecte final de carrera, ciutadans que havien trobat feina o famílies que s’havien reunit després de molts anys.
Gaudí, «l’arquitecte cristià»
Tot aquest material va ser part fonamental per apuntalar la positio. En paral·lel, els impulsors del procés van desplegar un argumentari segons el qual «Gaudí és un arquitecte que es fa sant fent d’arquitecte». «És exemplar en la seva feina, en la vida familiar, té pietat personal», recalca Tarragona, que recorda que l’arquitecte era laic i es va identificar amb el projecte religiós de la Sagrada Família als 41 anys, amb el temple en marxa i després d’un dejuni per Teresa de Jesús que gairebé li costa la vida. També li valoren que s’impliqués amb la construcció com «una missió personal». «Sense el seu sacrifici i tossuderia, la Sagrada Família no existiria», conclou Tarragona.
Els experts en Gaudí constaten que l’artista no era una persona “especialment religiosa” per l’ambient eminentment liberal que es vivia a Reus i l’entorn universitari amb què es relacionava a Barcelona. En aquest punt, Tarragona apunta que hi ha un fet diferencial que serveix perquè comenci a la conversió al cristianisme.
Als 41 anys, es va entusiasmar amb la vida de Teresa de Jesús i, amb aquest motiu, va fer un dejuni. “Va estar a punt de morir i allò el va convertir”, diu Tarragona. Als 41 anys va triar ser cristià “fins l’últim dia de la seva vida”. Feia acompanyament espiritual amb els capellans de Sant Felip Neri i era persona de missa diària.
