El Vaticà acaba de declarar Antoni Gaudí com a venerable. En el procés de canonització a l’Església catòlica per l’Església católica és l’avantsala per convertir-se en beat. I l’últim i definitiu pas és la canonització. Llavors l’arquitecte es podrà considerar sant. Per ara, anem a pams. Al marge de la seva aportació indubtable en l’àrea de l’arquitectura, el que acaba de certificar el papa Francesc és que l’artista «va practicar heroicament les virtuts cristianes».
D’aquesta manera, segons l’Arquebisbat de Barcelona, el papa Francesc «autoritza el prefecte del Dicasteri de les Causes dels Sants a promulgar els decrets referents a les virtuts heroiques del Serf de Déu Antoni Gaudí i Cornet». La mateixa institució explica que «s’inicia el procés cap a la beatificació de l’arquitecte i dissenyador de la basílica de la Sagrada Família».
La positio és la postura definitiva que es presenta a la Santa Seu en el moment en què es recull tota la documentació recopilada anteriorment i queda justificat que la persona pot ser beatificada.
Amb aquesta confirmació, una comissió d’historiadors ha validat favorablement el document de més de 1.000 pàgines que l’Associació a favor de la beatificació va presentar el 2023. El Dicasteri de les Causes dels Sants ha verificat el document i el cardenal Marcello Semeraro ha rebut l’encàrrec del papa per continuar amb el procés de beatificació.
Sense culte públic
Gaudí té fama de santedat i, en ser venerable, no pot tenir culte públic. Per tant, de Gaudí i la resta de venerables no se’n poden fer imatges per exposar ni se li dediquen altars ni esglésies ni figuren al calendari litúrgic. El següent pas és convertir-se en beat i, per això, és necessari que s’hagi produït un miracle a causa de la seva intercessió. «Algú s’ha d’encomanar a Gaudí davant d’una situació de malaltia o una dificultat important per la qual no hi ha solució a la vista dels humans», explica el prever de l’arxidiòcesi de Tarragona, president de l’Agència de Qualitat de la Santa Seu i un dels impulsors de la candidatura per beatificar Gaudí, Armand Puig.
Aquest miracle ha d’apel·lar a un “fet extraordinari” i ha de constatar “una força especial a dins que la fa diferent de qualsevol fet humà”. I aquest caràcter especial l’ha de validar una comissió especialitzada del Vaticà en primer terme, i en última instància, el papa Francesc té l’encàrrec de certificar el miracle.
Els altres venerables que esperen un miracle
Com Antoni Gaudí, hi ha un llarga llista de venerables que esperen que el papa els vinculi per intercessió a un miracle. Estan a l’espera de convertir-se en beats. Entre d’altres, els venerables de les comarques del sud de Catalunya (Arquebisbat de Tarragona i de Tortosa) són Filomena Ferrer, Teresa Guasch, Maria Güell, Maria Antònia París, Teresa Toda, Jaume Ciurana i Saturnina Jassà. En canvi, n’hi d’altres, com el riudomenc Miquel Baptista –el beat Bonaventura Gran-, espera la certificació d’un segon miracle per convertir-se en sant.
Gaudí, perseguit per parlar en català
Al marge de l’espiritualitat i l’arquitectura, Antoni Gaudí també tenia un fort vincle amb les conviccions de país. Fa 100 anys d’una efemèride que va recuperar Plataforma per la Llengua: l’11 de setembre del 1924, la dictadura de Primo de Rivera va tancar les esglésies de Barcelona per tal d’evitar la celebració de la Diada, però l’arquitecte modernista va voler assistir a una missa a l’església dels Sants Just i Pastor, al districte de Ciutat Vella, en commemoració als caiguts per les llibertats catalanes l’11 de setembre del 1714. Ell i un altre ciutadà, el senyor Valls, van acabar arrestats i duts a la Delegació de Policia de la plaça del Regomir per parlar en català a la policia.
Així és com en va quedar constància a l’Arxiu de Barcelona:
“A les 8.05 del matí del dia 11 de setembre de 1924, el Sr. Valls, en anar a entrar a l’església del Sant Just, fou deturat per un policia que li preguntà:
— ¿Dónde va Vd.?
— Vaig a missa.
— No se puede pasar. Si quiere ir a misa, puede ir a otra iglesia.
— És que jo vull anar a missa a aquesta de Sant Just.
— Pues por esta puerta no se puede pasar. Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer de la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre policia, amb el qual disputà una estona. En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia el detura preguntant-li:
— ¿Dónde va Vd.?
— Vaig a missa.
— No se puede pasar.
— Doncs jo passaré.
— ¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
— Per què m’agafa pel braç, vostè?
— Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí. Els detenen i els porten tots dos a la Delegació de Policia de la plaça del Regomir. En fer el policia la presentació dels detinguts, els acusa d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí diu:
— Mentida, jo no he insultat ningú.
— Cállese Vd.
— Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i callaré.
— Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un preguntant, un altre escrivint, un altre parlant amb el que pregunta i un altre mirant com l’altre escrivia.
— ¿Cómo se Ilama Vd.?
— Antoni Gaudí.
— ¿Qué edad tiene Vd.?
— 71 anys.
— ¿Qué profesión?
— Arquitecte.
— Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano...
— La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a deixar de parlar la meva llengua.
— ¿Cómo se llamaba su padre?
— Francesc Gaudí.
— ¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se al Sr. Gaudí:
— ¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
— Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua...
— Si Vd. no fuese viejo...
— No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li diu:
— Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien agafat quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu haver esmorzat! Vol que li porti un vas de llet?
— ¿Quién le ha dado permiso para entrar?
— A la porta he demanat permís i me l’han donat.
— Siéntese Vd. —la senyora s’asseu. Els policies estripen tot el que han escrit fins a aquest moment i tornen a començar. Passa un quart esmerçat a tornar a fer l’atestat: un policia dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant- lo. El Sr. Valls es cansa i alçant-se diu:
— Señores: sería muy triste que la señora también tuviera que perder toda la mañana aquí. Sería mejor darle permiso para que saliera a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
— ¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
— Y ahora permítanme que les diga que no comprendo como se molesta de esta manera a personas honradas...
Un policia:
— Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le rompería la cara.
El Sr. Valls:
— Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen a passejar-se per davant dels detinguts, fent-ne burla amb gestos, com volentlos dir: ja veurem com en sortireu de tot això. Torna a entrar la senyora, portant una ampolla de llet, una copa, un panet de Viena i una cullera, tot embolicat en un tovalló. El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza. En acabar, la senyora recull els trastos i torna a sortir, despedint-se del Sr. Gaudí. Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre que feien la indagatòria i torna a sortir. Al cap d’un moment, aquests fiquen els papers que han escrit dintre d’un sobre i criden un policia:
—Acompañe a estos señores a la Delegación de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça del Regomir, entrega el plec i els detinguts a una parella de policia i aquesta els porta a la Llotja. En arribar a la Llotja, els policies entreguen el plec i els detinguts. Obren el plec, el llegeixen i tornen a preguntar al Sr. Gaudí per les generals de la Llei. En arribar a la professió i contestar «arquitecte», es repeteix l’escena de la plaça del Regomir, gairebé amb les mateixes paraules. El Sr. Valls diu, en castellà:
— El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
— ¿Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
— Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la meva llengua”.
