A Reus tenim un ajuntament amb un hospital. O potser seria més adient dir que tenim un hospital amb un ajuntament? És un joc de paraules que ha anat fent fortuna entre la classe política local i que sitúa bastant bé la dimensió de l’assumpte. Especialment des de que la cosa ha passat de ser una agudesa dialèctica a materialitzar-se en conseqüències fefaents.
Les aventures i desventures del nou hospital de Sant Joan han tingut molta repercusió, tant ciutadana com política, judicial i mediàtica. I, per suposat, sanitària, en la mesura que la situació afecta els seus usuaris, treballadors i gestors. I, des d’aquesta setmana, les conseqüències també afecten directament tots els contribuents reusencs, perque les ordenances fiscals pel 2017 contemplen l’eliminació dels descomptes del 4% per pagament avançat i del 1,5% per domiciliació bancària dels rebuts, un increment de recaptació que ha de compensar la pèrdua dels 650.000 euros de l’IBIde l’Hospital, atès que el centre ha quedat exempt del pagament d’aquest impost per alleujar la seva greu situació econòmica, amb un dèficit que enguany ja està en quatre milions d’euros, segons les darreres informacions.
I el Consell d’Administració té pendent una decisió crítica, a nivell econòmic i laboral, com és acceptar o refusar el pagament de les retribucions variables per objectius (les cèlebres DPO) als treballadors. Una disjuntiva enverinada, perquè abonar-les és una irresponsabilitat en una societat anònima municipal en risc d’inviabilitat econòmica i una negativa dispararà el malestar de la plantilla, atès que el redactat del conveni no tanca la porta a cobrar-les malgrat els números vermells de la societat.
Tot plegat és un símptoma més del delicadíssim panorama que afronta l’Hospital i del quimèric futur que li espera si no es redreça una situació que té molts números de seguir empitjorant. Un escenari que, més enllà de buscar-hi responsables, ja ha obert el debat de si té sentit que l’Ajuntament –i, de retruc, tots els reusencs– segueixi arrossegant el pes de laseva gestió o seria millor tirar la tovallola i que l’assumeixi la Generalitat, com ja defensen obertament alguns grups municipals, tot i que des de perspectives ben diferents.
Segons el meu punt de vista, qui ha definit més clarament l’estat de la qüestió haestat el Partit Popular, quan ha dit que els ciutadans de Reus hem començat a pagar dues vegades per la sanitat pública, a través dels impostos estatals que paguem tots i ara també dels municipals.
Aquest és un debat molt complex i amb múltiples implicacions, inabastables en un article com aquest. Cap de les dues opcions és, en si mateixa, millor que l’altra i cadascuna té pros i contres, però la meva opinió és que seria un error històric renunciar al model que ens ha portat fins aquí, malgrat el negre panorama actual. A no ser, això sí, que calgui fer-ho per incapacitat o inviabilitat manifestes, que derivessin en perjudicis directes als usuaris de la sanitat pública de la ciutat i del territori.
Els pares de la criatura explicàven que la pedra angular del model sanitari reusenc i la condició primera per a la seva supervivència era el consens polític, perquè si l’hospital esdevenia un camp de batalla dels partits, tot plegat se’n aniria en orris.
Evidentment, aquest consens és molt més senzill quan un ajuntament està governat per majories sòlides, però aquest escenari ja no existeix i potser no tornarà. Així les coses, reclamar un exercici de responsabilitat entre forces polítiques que tenen plantejaments antagònics sobre el model sanitari, i fins i tot el sistema econòmic, és fácil de dir però molt difícil de traduïr en resultats pràctics.