Carrutxa ha creat un catàleg de vestits de diable, del model de participació individual, d’una quinzena de municipis per a l’inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. Entre altres, n’hi ha de Reus, però també de Montbrió del Camp, Riudoms i Riudecanyes. «Hi ha milers de vestits», asseguren des de l’entitat.
Tot plegat, s’emmarca dins l’activitat ‘Col·leccionant passions’ de l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial (OPEI) del Departament de Cultura de la Generalitat. De fet, Carrutxa pertany a la xarxa OPEI. Arrencar aquesta proposta va sorgir perquè «comptem amb un ajut del Departament de Cultura i havíem de presentar-ne una idea en conseqüència i se’ns va acudir fer aquest inventari, empresa que ens van acceptar», enceta conversa la vicepresidenta de Carrutxa, Raquel Ferret.
Ella, juntament amb Roger de la Cruz, del Ball de Diables de Reus, i l’etnòleg i també integrant del centre de recerca, Salvador Palomar, van fer difusió de la iniciativa aquest passat dilluns. «Per acompanyar la presentació de l’inventari, hem instal·lat una mostra al local de vuit vestits cedits temporalment pels seus propietaris, tots ells d’estils i detalls diferents, ja que com dèiem, són del model de participació individual, que és una de les dues tipologies existents i que podem trobar al Baix Camp, Priorat i Camp de Tarragona», assenyala Ferret. En el cas de l’altre tipus, el model penedesenc «els vestits són tots iguals i, a més, pertanyen a les agrupacions de diables en qüestió».
La mostra exposada al local de Carrutxa es podrà anar a veure, en el seu horari d’obertura, fins al 22 de desembre. «Per fer-la, vam voler representar una mica la catalogació feta per a l’inventari, que va del segle XIX fins a l’actualitat». A l’exposició, hi ha, entre altres, «un parell de vestits del segle XIX, un altre dels anys 50, dels 80 i d’actuals». Els canvis d’estètica «es noten al llarg dels anys i és interessant veure els diferents estils que hi ha hagut».
«Els vestits que ens han deixat, així com els classificats –en fitxes, fotografies i informació descriptiva– són un fons privat d’una pràctica festiva viva molt preuat, ja que són peces confeccionades de forma artesanal o amb màquina de cosir, en alguns casos, i molt treballades», detalla.
La tela, resistent al foc, és «molt doble» i la feina per cosir-hi detalls i personalitzar-la, en definitiva, «suposa un esforç i una inversió de temps que pot allargar-se un any o un any i escaig». Malgrat tot, «s’arriba a amortitzar, ja que la indumentària pot durar molts anys».
Pel que fa a la inversió econòmica d’aquests vestits, «podria arribar al voltant dels 400 euros, tot i que, com tot, sempre en pot valer més, fins a 800, fins i tot».
A tall de curiositat, la vicepresidenta de Carrutxa esmenta, d’una banda, que «molts diables van aprofitar a cosir durant la pandèmia»; i, d’una altra, que «temps enrere, com va explicar Palomar dilluns, els vestits de diable van anar molt lligats a les classes socials, perquè, en alguns casos lluir-ne de molt elaborats, era una forma d’ostentació».
