Carme Simó (Reus, 1957) és mestra de primària i de català. Actualment treballa en el Centre de Recursos Pedagògics de Cornudella de Montsant, experiència que li ha permès conèixer de primera mà les necessitats dels alumnes i dels docents en l’àmbit de l’ensenyament en zones rurals. Així mateix, també destaca com a escriptora, ja que col·labora amb el col·lectiu Reusenques de Lletres, i rapsoda.
Des de sempre ha tingut aquesta vocació per l’ensenyament?
Sí, tot i que ara estic treballant en el Centre de Recursos Pedagògics de Cornudella de Montsant, és a dir, en l’àmbit docent dels mestres i dels professors.
Sempre s’ha dit que ser mestre és vocacional.
Tot i que mestre pot ser-ho qualsevol persona si cursa els estudis, opino que la pedagogia i la didàctica és innata. El meu fill diu que sóc mestra dintre i fora de l’aula. Realment, aquesta és la meva manera de ser.
Quines són les necessitats d’ensenyament que tenen els professors en l’actualitat?
Des de la meva experiència, és a dir, en pobles petits on l’escola és l’eix educatiu i social d’una manera natural, l’alumne sempre ha estat el centre de l’ensenyament. Hi ha hagut un canvi de paradigma en les eines i la de manera d’ensenyar, en molt poc temps, a conseqüència de la pandèmia. Aquesta dificultat inicial, ara és un avantatge, ja que els canals de comunicació entre l’escola i les famílies són molt més rics i fluids.
En aquesta transformació, quin paper ha jugat la digitalització?
Ha estat i és bàsica per poder adequar l’escola rural a les necessitats actuals, tant per als alumnes com per als professors. La digitalització ha permès a tots els nens i nenes accedir als recursos digitals, amb el suport de subvencions i la cessió dels dispositius. Ha fet iguals a tots els estudiants a dintre a l’escola perquè tenen les mateixes oportunitats. La feina del mestre és que tots els alumnes puguin aprofitar aquests recursos segons les seves capacitats.
‘Ser mestra dins i fora de l’aula’ suposa una càrrega emocional afegida?
No, perquè no sé ser d’una altra manera, és a dir, no em sé reconèixer d’altra forma.
En el camp de la literatura, quan va començar?
Escrivia poemes quan era adolescent, i després vaig començar a escriure textos curts. Ara mateix, no sóc ni de poemes ni de novel·la, prefereixo els contes curts, on la història comença i acaba sense allargar-se, i els microrelats. En aquest sentit, sóc bastant sintètica.
Més seriosament, va començar escrivint en un fòrum.
Coincidint amb la sèrie de televisió El cor de la ciutat vaig col·laborar en un fòrum on escrivia el resum setmanal dels capítols emesos de dilluns a divendres. No eren uns resums a l’ús, sinó des d’una perspectiva personal i sui generis, opinant amb sentit de l’humor i ironia sobre els fets que anaven passant. A banda, vaig començar un taller d’escriptura al Centre de Lectura amb el Ramon Sanz, fa uns nou anys. A partir d’aquí, em vaig plantejar si volia dedicar-m’hi seriosament. Així, va sorgir la idea de fer un recull de contes curts, molt diferents entre ells –quant a temàtica i estil–, però amb elements en comú que fan que la recopilació es vegi com una unitat.
També ha col·laborat amb Reusenques de Lletres.
Vaig començar posant veu als seus textos en les presentacions que feien de les seves publicacions. Més tard, com que havia publicat en el Centre de Lectura un llibre en col·laboració amb la resta de companys del Taller d’Escriptura que es diu Històries del segon pis, em van preguntar des del col·lectiu si hi volia col·laborar amb relats.
Es va estrenar amb la publicació ‘bReus i eròtiques’.
Sí, fins aleshores no havia escrit cap història eròtica i el primer que em va venir al cap és si sabria fer-ho. En aquest sentit, el pas del temps t’ensenya que o aprofites el moment, o et penediràs, perquè no sempre tenim una segona oportunitat.
En què es va inspirar per crear el relat?
Jo sempre havia dit que el que sents en el teu cos quan s’acaba la Tronada de Sant Pere és el més semblant a un orgasme, així que va ser després d’una Tronada quan ho vaig veure clar i em va venir la inspiració. El text es diu Actors ocasionals i també hi vaig col·laborar amb uns quants microrelats.
L’escriptura i les lectures en veu alta són complementàries?
Per a mi, sí. Quan escric intento explicar alguna cosa que tingui un sentit per a mi i pels altres, respecto les paraules i me les estimo molt. Per això, quan llegeixo en veu alta el que ha escrit una altra persona, passo el text pel sedàs de les meves emocions, sempre des del respecte al que ens volia comunicar l’autor.
Què passa si les emocions de l’autor o autora del text i les seves com a rapsoda són contràries?
Pots o negar-te a fer la lectura o tirar d’ofici. En aquest últim cas, penso que si no et surt del cor, el resultat serà diferent i, sense cap mena de dubte, més fred.
