La nostra mobilitat està instal·lada en el caos. El transport públic no hi ha manera que acabi de rutllar. Els autobusos van tirant però sense ser gran cosa, i el desgavell ferroviari està tan instal·lat que s’ha convertit gairebé en rutina. Una pesada i tensa rutina.
El tramvia avança en tramitacions administratives, però ja veurem com va, si mai el veiem, i quin servei ofereix. I aquí estem, en un dia de la marmota que no acaba mai. La connexió entre ciutats no funciona. El servei és precari i els usuaris diaris estan cremats.
Tot plegat fa que els possibles usuaris eventuals ho deixin estar i ja no hi entrin. Però, si el transport entre ciutats justeja, ja no parlem de la connexió amb els nuclis amb menys població. Com podem demanar a la gent de les comarques menys poblades que renunciï al vehicle privat i agafi el transport públic? Tot plegat és un sense sentit.
Sé que la gestió del tema no ha de ser precisament fàcil, gens ni mica. Perquè hi ha obres, hi ha contratemps, hi ha robatoris de coure i hi ha mil factors que s’escapen a la gestió. Però tot s’ajunta i ens ha dut una tempesta perfecta difícil de gestionar.
